Dimecres passat, 8 de gener, Borja Vilallonga firmava un article a l'ARA ( La capseta i la tolerància ) amb el qual m'agradaria discrepar amicalment. Estic d'acord amb ell quan afirma que no hi ha tolerància, i que "ser minoria religiosa a Catalunya és difícil". S'oblida de dir, però, que ser agnòstic o ateu encara està penalitzat en les lleis i en la nostra vida quotidiana per tot arreu. Estic d'acord amb ell quan afirma que això es deu a "segles de catolicisme triomfant i únic"; ara bé, crec que es posa a si mateix en un destret quan afirma que "els proclamats ateus, agnòstics, anticlericals i indiferents acaben observant la religió amb ulls catòlics", i, per bé que sense esmentar-lo, acusa d'això Alfonso Carlos Comín, que en realitat el que va fer va ser laïcitzar el PSUC i criticar de forma anticlerical la jerarquia eclesiàstica, és a dir, lluitar per una societat laica. Vilallonga es pregunta: "Què ha passat perquè el progressisme i el radicalisme catalans s'hagin empobrit d'aquesta manera i serveixin avui tan poc a la tolerància religiosa i, en definitiva, a la llibertat?" Crec que és extremadament injust posar catòlics, ateus i agnòstics al mateix sac, almenys a Catalunya.
Posem-ne un exemple. El capellà catòlic català Joan Tusquets va ser invitat a la inauguració del camp de concentració de Dachau, l'any 1933, i en tornar va dir: "Ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya". De fet, el Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo va ser la continuació dels treballs de llistes de jueus que va començar a fer Joan Tusquets ja en temps de la Segona República. La història ens ensenya que, als camps de concentració nazis, els catalans que van anar a parar al costat dels milions de jueus van ser republicans socialistes, comunistes i anarquistes, la major part ateus o agnòstics. Voler-los posar ara al mateix sac dels botxins és immoral.
Vilallonga ens posa el cas d'Isabel Vilà com a paradigmàtic de tolerància religiosa. Vaig dedicar un capítol del meu darrer llibre precisament a la persona que li va encomanar que tirés endavant una escola per a noies en el marc de la Institución Libre de Enseñanza a la meva ciutat, Sabadell ( Joan Salas Anton, Cossetània, 2011). Isabel Vilà és un paradigma, però precisament per refutar la tesi central de l'article. El que la història ens diu en realitat és que a Catalunya han estat les persones d'esquerres i anticlericals les que han fet possible la llibertat religiosa. Qui va lluitar poble a poble, ciutat a ciutat per la llibertat de cultes van ser els republicans, començant per Abdó Terrades a l'Ajuntament de Figueres a mitjans del segle XIX. Per documentar-ho millor podem citar uns exemples d'inicis del segle XX a l'Ajuntament de Barcelona. L'ajuntament republicà, a partir de la seva democratització (1901-1903), deroga la prohibició de la circulació de tramvies i carruatges el Dijous i el Divendres Sant. Abanderats de la dreta clerical com Francesc Cambó critiquen la iniciativa. El mateix es produeix amb l'intent d'obrir a Barcelona una capella protestant. El mes de maig de 1904, els regionalistes de l'Ajuntament de Barcelona volen subvencionar el Corpus. Els republicans s'hi neguen, l'escàndol de la dreta catòlica i la de jerarquia eclesial va ser monumental. Odón de Buen demana que es retirin totes les subvencions als establiments de caràcter religiós.
I fins avui. El funeral d'estat per l'atemptat de l'11-M del 2004 el va oficiar ni més ni menys que Antonio María Rouco Varela, i el de l'accident de tren a Santiago del 2013, l'arquebisbe Julián Barrio. En cap dels dos no es va tenir cap respecte pels morts ateus, agnòstics, musulmans, jueus ni protestants.
Com escriu Matthew Tree, "la millor cultura s'ha creat al marge de la religió o directament en contra d'ella". Però que no ens confongui Vilallonga: qui ha cremat la religió a Catalunya no han estat els anticlericals sinó el nacionalcatolicisme, com ens deia Carles Cardó a El gran refús : "Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l'Església". I la religió amb elles. Per cert, tot i que no és significatiu en el pla argumental, Vilallonga no ens diu si el propietari de l'apartament del jueu és de dretes o progressista.
A Catalunya, al llarg de la història, la major part de la dreta ha estat clerical, reaccionària, catòlica, durant uns anys pronazi i franquista, i mai liberal. L'esquerra, en canvi, ha estat majoritàriament liberal i laica.