El discurs d'aquest dilluns del president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l'hirsut Carlos Lesmes, en l'obertura de l'any judicial, va deixar clar que, contra allò que de vegades es diu, a Espanya sí que hi ha separació de poders. Funciona de la manera següent: el poder judicial col·labora amb l'executiu quan governen els seus, i fa guerra bruta per tombar-lo quan governen els altres. El legislatiu va despatxant lleis que després el judicial aplicarà de la manera que convingui als interessos —polítics, ideològics, institucionals i, per damunt de tot, econòmics— que representa. El discurs de Lesmes es pot traduir així: “La unitat d'Espanya és el nostre gran negoci i no tolerarem que un govern que desaprovem el posi en perill en nom de la democràcia, perquè la democràcia som nosaltres”. Això, i no una altra cosa, signifiquen les paraules de Lesmes quan afirma que “l'acció de la justícia no és un obstacle per a la convivència”. La justícia no és un obstacle quan no és parcial. La persecució d'adversaris polítics per part de la justícia espanyola, començant pels independentistes catalans, ha estat tan evident que ha merescut el retret de diversos organismes i entitats internacionals, des d'ONGs com Amnistia Internacional o Humans Rights Watch fins a institucions com el Parlament britànic, el Consell d'Europa o el comitè de drets humans de l'ONU, a més d'una jurisprudència europea que ja comença a ser notòria (i el que falta) a favor dels presos i els exiliats polítics.
No tan sols els independentistes, també l'actual govern espanyol és un enemic a abatre per als fiscals i magistrats que ocupen els llocs més prominents de la magistratura espanyola. L'espectacle és esperpèntic i no el trobarem enlloc més que a Espanya: el president d'un organisme judicial caducat, el CGPJ, atrevint-se a envestir sense contemplacions contra el govern, en presència (i amb el suport silent) d'un cap d'estat que és rei d'una monarquia enfonsada en el desprestigi a causa dels seus enormes, i innumerables, casos de corrupció. Per si tot això no fos prou, el motiu de l'atac contra el govern són els indults a uns presos polítics, l'existència dels quals ha estat un altre motiu de descrèdit internacional per a Espanya, però que aquests jutges i fiscals consideren la seva obra mestra i el súmmum del seu servei a la unitat nacional.
La unitat nacional, repetim-ho, no és altra cosa que diners (molts) i la perpetuació a través dels temps d'unes elits dirigents. Qualsevol mesura de gràcia o intent d'aproximació o de diàleg amb “els catalans”, enemics oficials d'aquest muntatge, es fa aparèixer com una ofensa imperdonable contra la pàtria. La pàtria, tornem-ho a dir, són diners i poder. Res més. L'obertura de l'any judicial fa temps que s'ha convertit en una festa de la dreta ultranacionalista espanyola, i n'hi havia prou de fixar-se en la fiscal general Dolores Delgado, i la ministra de Justícia Pilar Llop, per copsar l'odi que les envoltava. El govern, recordem-ho, no és el més fort dels poders de l'Estat.
