Divendres passat vaig retrobar-me, davant de la biblioteca municipal Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès, amb la meva professora de literatura del batxillerat, la Roser Palacios. Després d’una abraçada càlida i sentida, va comentar-me que estava atònita perquè acabava de publicar-se la nova circular del departament d’Educació, amb la nova proposta curricular per al batxillerat i per a les proves de selectivitat. “La literatura està tocada de mort”, em va dir. Aquella mateixa tarda, havia de moderar una tertúlia literària a la biblioteca on ens havíem trobat. Al públic, com sempre, dones jubilades o a punt de jubilar-se, que són les que ara per ara aguanten la conversa pública sobre literatura del país. Elles practiquen el que el govern tem saber: que sense una conversa robusta al voltant dels imaginaris que els escriptors poden crear, ningú no creixerà. No ho faran ni els escriptors que han d’assenyalar la realitat, ni els lectors que han d’encarar-s’hi, ni el país que l’ha de superar.
Al llarg del cap de setmana els grups de WhatsApp d’amics de la universitat o de companys de catalanística treien fum. “Això vol dir que els estudiants del batxillerat humanístic ja no cursaran obligatòriament dins de la seva especialitat literatura catalana?” “Ens hem begut l’enteniment?” “Qui ensenyarà el cànon i la tradició literària del país als futurs professors de primària o als tan necessaris i cercats filòlegs catalans?” Ho explicava aquest diari: el ministeri d’Educació obliga per requeriment de compliment obligatori a fer que la literatura sigui matèria optativa per equiparar-nos amb la resta de l’Estat. La revolta s’escampava. A les xarxes, adversaris polítics es repiulaven opinions contra la mesura. Els grups parlamentaris catalanistes, amb arguments que difícilment aprovarien un examen de literatura –“apropar la literatura als joves és imprescindible per fer camí, per aprendre i descobrir altres reptes, altres contextos i altres situacions”– però amb la intuïció que la gent se’ls tiraria al damunt si no hi feien alguna cosa –i ensumant la feblesa mediàtica del departament d’Educació–, començaven a demanar la compareixença de la consellera Niubó i la retirada del decret.
.
A la consellera li van tremolar les cames i ahir va fer una roda de premsa per dir-nos que la literatura és “una línia vermella per al Govern”, que es veu que el canvi era només un esborrany i que ja veurem com acaba. Sense tenir massa clar què vol dir això, el que sí que sé és que des que els socialistes han entrat al Govern la dinàmica del departament ha seguit la deriva que ja arrossegava el govern d’Aragonès amb Simó i Cambray i els dos mandats de Bargalló. Una deriva marcada per l’eliminació de les lectures obligatòries a la selectivitat i que divendres semblava culminada amb la circular ministerial, segellada sense qüestionament per la conselleria, que atemptava contra l’ensenyament de la literatura catalana i de la literatura universal a Catalunya. Incloc volgudament la literatura castellana dins l’universal, perquè ¿on, si no és als Països Catalans, s’ensenyarà els alumnes de batxillerat a llegir Ausiàs March, Caterina Albert o Joan Alcover? ¿On, si no és als instituts catalans, oferirem un ensenyament literari que dibuixi la nació cultural sencera que imaginaven Joan Fuster, Maria-Mercè Marçal o Baltasar Porcel? Sense la literatura catalana som gent desarrelada, fragmentada, sense tradició, sense ancoratge nacional. Incapaços de mirar el món que habitem a la cara, o de pagar el preu d’una justícia que no repeteix les mateixes ingenuïtats cada vegada, o d’aspirar a una vida rica i plena.
A finals del mes de juny d’enguany, el col·lectiu de professors i mestres Pere Quart, que fa temps que brega a favor “d’una educació literària que ho sigui de debò”, em va convidar a participar en una taula rodona titulada Qui mata la lectura literària? La mort del patrimoni literari en l’ensenyament català, al costat dels escriptors i pensadors Toni Sala i Xavier Díez. Com que era l’única dona de la taula, i la més jove, em van ser cedits els honors, i la responsabilitat, de la inauguració. Vaig començar amb una pregunta: “Per què van sempre en contra de la literatura?” I tot seguit vaig invocar, quasi sense ser-ne conscient, tot aquell pensament crític i humà que havia après de les meves professores de l’institut i la literatura que em van ensenyar. Aleshores vaig entendre que en aquesta política en què la literatura és silenciada per desarmar els joves i es rectifica per por a no se sap què, la incompetència i la mala fe són una i la mateixa cosa.
