Tocar fons abans de la represa
Aquest no és un article sobre previsions electorals. En primer lloc, i sobretot, perquè no soc capaç d’intuir què passarà el 12 de maig. Però, i en segon lloc, perquè passi el que passi difícilment es podrà sortir de la ratera autonòmica en què hem tornat a entrar d’ençà de les darreres eleccions. Segons petites variacions, pot acabar aspirant a la presidència Salvador Illa (del PSC) –amb el suport dels qui ara els el neguen–; difícilment pot pretendre-la Pere Aragonès (d’ERC) –aquesta vegada no podrà comptar amb Junts– i, encara, podria ser-ne candidat Carles Puigdemont... Amb l’improbable suport de ningú que no sigui Junts. Els obstacles per a la governabilitat de Catalunya són previs i massa profunds per voler-los resoldre a cop d’eleccions.
D’altra banda, l’independentisme cívic també arribarà a les eleccions de maig en una profunda crisi i exhibint impotència. El fracàs de l’intent de llista cívica de l’ANC, tot i que li ha estalviat el ridícul electoral, la deixa sense capacitat de condicionar el vot. La proposta Graupera-Ponsatí, en cas d'aconseguir els avals necessaris i obtenir algun diputat, pel que diuen, sembla inimaginable que pogués facilitar cap majoria ni a Aragonès ni a Puigdemont. I quedarà per veure, a part d’altres propostes extremes, qui serà capaç d’esgarrapar algun vot de l’abstencionisme del febrer de 2022.
Per tant, i més enllà dels recomptes electorals i de la transcendència interna que tinguin per a cada formació política i els seus lideratges, pel que fa al futur polític de Catalunya, les eleccions del mes de maig seran irrellevants i incapaces d’oferir cap horitzó de futur, ni a l’enyorada estabilitat per a l’unionisme, ni a la capacitat de ruptura amb l’Estat per a l’independentisme. I en el terreny dels moviments cívics independentistes, caldrà una profunda reflexió i reorganització a la vista de l’atzucac actual, suma del desengany, la desconfiança i, en algun cas, d’un ressentiment que encara aspira a ajustar comptes amb la impotència del Primer d’Octubre.
En definitiva, l’única virtut que veig en les eleccions del 12 de maig és que avançaran i faran visible que l’independentisme, tal com va ser viscut i pensat en el període 2005-2017, i com s’ha malpaït en el postreferèndum, ha tocat fons. Que si vol tornar a ser una opció realista de futur es veurà obligat a revisar relats, estratègies i lideratges. I no només els d’aquests vint anys darrers, sinó que seria bo incorporar a la reflexió l’anàlisi de les experiències seminals que ja s’havien començat a expressar a finals del segle passat.
Es tracta d’un tocar fons sense el qual, penso, no és possible cap represa mínimament realista. L’èpica dels anys de mobilització popular i la gran victòria cívica del referèndum de l'1-O han incapacitat políticament els qui no han volgut acceptar la derrota política –i també social– posterior. I en una lògica perversa, aquests són els mateixos que s’han vist abocats a desconsiderar la gravetat de la repressió, a menystenir el preu pagat pels empresonaments i l’exili o fins i tot a bescantar els indults i l’amnistia. Pascal Bruckner ja advertia que “l’hipercriticisme desemboca en l’odi cap a un mateix, i només deixa runes darrere seu” (The Tiranny of Guilt, 2006).
L’experiència d’aquests sis anys i mig d'ençà del Primer d’Octubre, i el panorama previsible després del 12 de maig, hauria de ser suficient per entendre que som en un altre moment de les aspiracions independentistes, per no dir en una altra època. En vint anys, la base social –i emocional– sobiranista ha canviat; el mapa polític ja no és el del fracàs de la reforma de l’Estatut; els reposicionaments dels partits independentistes són desconcertants; els lideratges cívics s’han afeblit, els arguments i les promeses es troben davant d’escenaris globals més complexos i incerts, i els horitzons de futur s’han allunyat.
Antoni Rovira i Virgili, a Defensa de la democràcia (1930), advertia sobre els optimistes il·lusos. Escrivia: “La il·lusió amaga sovint la mancança de fe. L’optimista il·lús no és gaire de fiar. Té sempre al davant l’amenaça de la desil·lusió. I el cop de la desil·lusió és terrible per a aquests temperaments. L’il·lús d’avui és el desenganyat de demà. Un poble d’il·lusos o dirigit per il·lusos tindria un tràgic esdevenidor.” I afegia: “Cal saber obrar i treballar i esperar, sense necessitat de les il·lusions mentideres i absorbents, que són drogues perilloses. No s’ha de lligar l’acció a promeses d’èxit. Ha de creure sense exigir miracles”. Des del meu punt de vista, aquest hauria de ser també el punt de partida d’un nou embat independentista.