El president Aragonès ha anat a Madrid a presentar una qüestió molt important per a Catalunya, com és el “finançament singular” de la Generalitat. Llàstima que, com que ell mateix ha avançat les eleccions, el que havia de ser la pròxima pantalla del Govern després d’aconseguida l’amnistia quedarà en una reclamació de candidat en precampanya.
Gairebé a la mateixa hora, la vicepresidenta espanyola Montero deia al Congrés que “si hi ha situació de col·lapse a la sanitat catalana, si no hi ha atenció a les persones dependents, si la qualitat del sistema educatiu no és la que necessiten i desitgen els catalans, evidentment que no és per falta de recursos. Miri que no sigui per la mateixa acció del Govern”. Llàstima que la seqüència històrica la desmenteixi: la Generalitat no pot disposar de bona part de l’esforç fiscal que fan (i cregui’m que el fan) els catalans. I si no, per què els governs espanyols oculten tant com poden les dades per calcular les balances fiscals? I de l’execució dels pressupostos, no en diu res?
Entre que fa trenta anys que cap govern català no soluciona el dèficit crònic de finançament, que Pedro Sánchez ja ha dit (com tots els altres presidents) que Catalunya anirà a la cua del règim comú, i que a Catalunya no hi ha una unitat com la que tenen els bascos al voltant de la quota, entendran que els ciutadans en tinguem un tip, d’aquest fil musical del finançament que fa dècades que toca la mateixa cançó.
En tenim un tip agreujat per la incompetència. ¿Saben quantes ajudes a l’autoconsum renovable (obertes el gener del 2022) s’han pagat? 2,61 milions d’euros, un 1,4% dels diners disponibles. No tenir tots els diners que correspondria no hauria d’estar renyit amb tenir una administració ràpida i eficient. Almenys tan ràpida com els ciutadans quan hem de presentar la declaració de la renda.
