Toca un canvi constitucional al Regne Unit?

Fa poc més d'un segle, Lytton Strachey, del Grup Bloomsbury, va intentar resumir l'impacte de la mort de la reina Victòria. Durant els seus 63 anys de regnat s'havia convertit en una figura "familiar", va escriure, ocupant "amb una facilitat satisfactòria un lloc distintiu i memorable". En conseqüència, quan Victòria va morir el 1901, Strachey continuava, a molts, i no només al Regne Unit, els va semblar un "monstruós trasbals del curs de les coses".

El mateix es podria dir de la mort d'Elisabet II. Les dues dones van arribar al tron britànic joves, encara que Elisabet va vèncer Victòria en longevitat i va regnar durant més de 70 anys. Les dues van ser figures globals, no només locals; i les dues van portar la corona tant de temps que molts van sentir la temptació de creure que allò duraria per sempre.

Però malgrat totes aquestes similituds, les diferències entre la situació actual del Regne Unit i la de quan va morir Victòria són immenses. El 1901, el Regne Unit ja estava en declivi, però el seu imperi, la marina, la marina mercant i el sistema financer continuaven sent els més grans del món. A hores d'ara, aquestes fonts de poder i abast global ja fa temps que s'han reduït. A més, alguns dels funcionaments interns d'aquest sistema polític han caigut en desgràcia i s'han tornat progressivament controvertits.

Sota el vernís de la seva absoluta professionalitat, la segona meitat del regnat d'Elisabet II va ser testimoni d'un augment palpable de la insatisfacció amb el funcionament del govern entre una població molt més diversa i molt menys deferent. Així, ¿poden la mort de la reina i l'ascens d'un Carles III menys popular contribuir a augmentar els nivells d'agitació i generar una pressió imparable cap a un canvi constitucional radical, fins i tot cap a una nova Constitució britànica?

El ritme dels canvis polítics al Regne Unit s'ha accelerat en els últims temps. Quan Liz Truss va ser nomenada oficialment primera ministra per la reina la setmana passada es va convertir en la tercera dona que ocupava aquest càrrec. El nou gabinet de Truss és profundament conservador i, alhora, en alguns aspectes, d'una diversitat sense precedents. Els quatre càrrecs ministerials més alts els ocupen dones i persones d'ascendència africana o asiàtica. Les institucions de govern també han patit canvis. Des del 2009, el país té un Tribunal Suprem. Ara, Escòcia i Gal·les tenen el seu propi Parlament, mentre que Irlanda del Nord té la seva pròpia Assemblea amb amplis poders legislatius.

Fins aquí, podríeu pensar, és impressionant. No obstant això, el canvi ha estat parcial i de vegades no prou pensat. És cert que el poder s'ha transferit lluny de Londres, però no de manera suficient o sistemàtica. A diferència de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, per exemple, Anglaterra, la més gran de les quatre parts que componen el Regne Unit, no té cap assemblea pròpia, i això ha contribuït a avivar un nacionalisme anglès ressentit i interior. Al mateix temps, la resurrecció d'un Parlament a Edimburg no ha aconseguit fins ara desactivar el sentiment separatista a Escòcia, mentre que l'Assemblea d'Irlanda del Nord està estancada i el sentiment nacionalista augmenta a Gal·les.

El més important és que no hi ha hagut una reforma sistemàtica del mateix Parlament de Westminster. Tampoc s'han introduït les mesures necessàries per controlar i regular el poder creixent dels primers ministres britànics, cada cop més presidencials en estil i ambició, sobretot des del llarg mandat (1979-1990) de Margaret Thatcher.

Totes aquestes divisions, insatisfaccions i alteracions només parcialment pensades s'han tensionat encara més pel referèndum sobre el Brexit del 2016, que ha agreujat i subratllat les divisions, en lloc de resoldre-les, com alguns esperaven. Al referèndum hi va haver diferències notables de votació entre els joves i els grans i segons el nivell d'estudis. De manera més notòria, la majoria dels votants d'Escòcia i Irlanda del Nord, juntament amb la majoria de votants de Londres i les grans ciutats angleses, van expressar el desig de continuar a la Unió Europea. Per una majoria estreta, però, i substancialment amb la força de l'opinió a les zones rurals i les comunitats costaneres deprimides, el referèndum va provocar que el país abandonés la Unió. Les divisions resultants es mantenen, igual que les repercussions econòmiques derivades del fet que Regne Unit ha deixat el seu mercat de mercaderies més gran i proper.

Tenint això en compte, ¿és possible que el xoc al sistema que suposa la mort d'una monarca que ha regnat durant tant de temps pugui donar lloc a una mena de pensament nou i sostingut sobre el funcionament intern del Regne Unit? ¿Pot ser aquest l'esperó de la que, històricament, seria la segona Constitució britànica escrita? No necessàriament. No per si mateix. Més enllà de tota la pompositat, la monarquia britànica és una organització altament professional, molt dura i resistent. A més, el nou monarca, Carles III, té 73 anys. A vegades s'assumeix que això és una debilitat. Però la vellesa dels reis sovint contribueix a augmentar la reverència i el respecte de la gent.

La introducció d'una Constitució totalment nova ha estat generalment el resultat d'un xoc existencial massiu: una guerra revolucionària reeixida, com en el cas nord-americà, o una amarga guerra civil, o una invasió, ocupació o derrota. La primera Constitució escrita del Regne Unit, l'Instrument de Govern de 1653, confirma aquest patró. La seva introducció va arribar després de l'execució d'un monarca, una guerra civil i una breu república. La successió pacífica d'un hereu al tron, que és el que acaba de passar al Regne Unit, no és, ni de bon tros, un xoc que pugui assemblar-s'hi. Però podria ser una petita contribució a altres canvis que realment serien existencials.

Si Escòcia, en un futur pròxim, torna a demanar votar sobre la independència, i si la majoria dels votants d'Irlanda del Nord decideixen que volen unir-se a la resta de l'illa d'Irlanda, aleshores el Regne Unit quedarà reduït a un duopoli d'Anglaterra i Gal·les, amb aquest últim cada cop més inquiet. Tenint en compte la possibilitat d'aquesta ruptura de la unió, sobretot si es produís en un context de crisi econòmica prolongada, el replantejament constitucional radical sembla una solució necessària, més que una amenaça.

Copyright The New York Times