Tirar la casa per la finestra
1. Trepitjar. Costa d'entendre un joc dels disbarats com el que viu la política catalana des de les eleccions del febrer. Tots sabem que és en l’àrea de proximitat de les persones que sorgeixen els pitjors ressentiments. I en la política no hi ha enemic més inquietant que el que ronda l’espai propi. Tothom aspira a guanyar terreny en les franges de proximitat ideològica i social, per tant, en el territori del veí i potencial aliat. No ens ha de xocar la rivalitat entre aquest magma indefinit anomenat Junts per Catalunya (un nom que no dissimula la voluntat d’atrapar-ho tot) i un partit de llarga història i perfil ideològic, Esquerra Republicana de Catalunya. És evident que es trepitgen. I que les relacions de forces estan canviant. De fet, per primera vegada Esquerra s’ha posat per davant. I això els costa d’acceptar a aquells que tenen tendència a confondre’s amb el conjunt del país.
La política és un espai més de la comèdia humana i és ridícul escandalitzar-se per les seves misèries en termes d’ambicions personals. Però tot té un límit. I el que es fa difícil d’entendre és quan la pugna entre socis arriba a un nivell suïcida. Que és el que està passant ara mateix: estan tirant la casa per la finestra. I sembla que algú estigui buscant –per ressentiment o per impotència– unes noves eleccions que podrien ser el final de l’escapada. ¿No hi ha ningú amb autoritat per dir les coses pel seu nom i evitar hipotecar el futur a la malenconia? ¿Ens hem de negar la veritat en nom de la gran promesa?
2. Desgavell. No és per casualitat que s’ha arribat fins aquí, ni porta enlloc voler minimitzar el lamentable espectacle que estem vivint. No val com a excusa que hi ha governs de coalició a Europa que han tardat dos anys a formar-se. Ni són equiparables les circumstàncies ni és desitjable un desgavell així. I menys quan s’està en una situació d’excepció. Es tracta de sortir de la llarga ressaca de l’octubre del 2017. Com deia Kierkegaard –i Philipp Blom ens ho recorda en el seu darrer llibre–, “la vida cal entendre-la cap enrere, però cal viure-la cap endavant”. I, en política, això significa avançar cap al futur amb l’optimització de les forces de què es disposa i, per tant, dels costos i dels riscos.
La línia que separa fer política de jugar a fer política (el que Sartre en deia la mala fe) és molt fina. I saltar-se-la acostuma a tenir conseqüències greus. Em sembla que això és el que està dient Pere Aragonès quan intenta portar les coses per camins realment transitables, sense perdre bous i esquelles ni anar a buscar situacions fora de control, condemnades a ser perdedores.
Si s’ha arribat a aquesta situació és pels errors acumulats des que l’octubre del 2017, sense capacitat per fer efectiva la independència, es va optar per la declaració simbòlica per comptes de convocar eleccions, que haurien fet més difícil el desplegament de l’onada repressiva i haurien permès a l’independentisme seguir acumulant capital. A partir d’aquell moment, l’impacte del 155 (el rebuig de la via política per part del PP i el PSOE), la persecució judicial, la divisió entre els que es queden i els que se’n van, la incapacitat del Govern, la frustració personificada en la figura de Torra, un president que no veu perspectiva a la seva funció i busca la seva immolació, marquen una línia de degradació que està afectant seriosament el país. La pandèmia va donar una falsa treva, la política va quedar en suspens però els desencontres no, i així fins arribar al patètic espectacle actual.
En aquest temps, el govern de Pedro Sánchez, ajornant qualsevol via d’aproximació, ha perdut l’oportunitat de contribuir a dur les coses a un terreny més civilitzat, que no deixa de ser una manera de seguir contribuint al fet que es podreixi tot plegat. Una raó més de la urgència de formar un Govern que jugui les cartes que té i faci avançar el país. Només per malenconia es pot creure en dreceres que no porten enlloc. I és una falta de respecte als ciutadans perdre el temps d’aquesta manera.
Josep Ramoneda és filòsof