Les relacions afectives tenen, com tot, aspectes positius i negatius. En general cal partir del principi de confiança mútua en la parella com a eix fonamental de la convivència. Sempre he considerat que quan et refies d'algú ho fas del tot, de la mateixa manera que quan hi perds la confiança també ho fas amb totes les conseqüències.
Tradicionalment hi ha hagut moltes dones que per amor a les seves parelles han estat víctimes de violència física, psíquica o de fraus i enganys en el terreny afectiu o patrimonial. Les dones no en tenen l'exclusiva; sens dubte també hi ha casos en què la víctima és l'home, però en la mesura que l'home s'ha mogut tradicionalment en l'esfera pública i la dona en la privada, els casos de maltractament sobre els homes són estadísticament molt menys freqüents.
La violència domèstica és un mal que ens envaeix i que afecta tota la societat, però que té com a víctimes principals les dones i els infants. Tan bon punt comença l'any, i com si fos una notícia més, ja apareixen les primeres dones mortes en mans de les seves parelles o exparelles, un fet inadmissible en una societat com la nostra.
I és que la parella i la família tenen aquesta doble condició: de cohesió afectiva i d'ajuda, però també d'ocultament de determinats instints ancestrals. Costa d'acceptar i comprendre que a aquestes altures encara subsisteixin determinades conductes. Les xifres ho corroboren: el 2012 a Catalunya van morir dotze dones en mans de les seves parelles o exparelles.
La idea de la maté porque era mía lamentablement continua existint i forma part de l'anomenat homicidi passional, que el distingeix de la resta d'assassinats. La cultura masclista continua existint amb més intensitat de la que ens pensem. N'hi ha indicadors clars, com ara l'existència prèvia de conductes violentes, però no sempre es denuncien ni es coneixen. Cal tenir en compte, també, altres factors de risc, com les parelles que estan en procés de separació o divorci.
Entrats en un nou any, ens arriben noves xifres de la Unitat de Suport a les Víctimes del 2013 que també són esfereïdores: 35 casos de mutilació genital femenina; 26 matrimonis forçats, més de la meitat dels quals amb menors d'edat, i més de dotze mil denúncies per violència masclista amb prop de sis mil detencions.
I a tot això cal sumar-hi noves formes d'assetjament i maltractament, que són les que es donen cada vegada amb més freqüència a través de les xarxes socials o dels missatges de mòbil. Però la desinformació sobre aquesta qüestió també és alarmant: una de cada quatre noies no considera molt o bastant perillós quedar amb un noi que ha conegut a través d'internet o respondre a un missatge d'algú que no coneix i que li ofereix coses.
Les xifres, al cap i a la fi, són el reflex del model de societat que hem creat, heretat i transigit. El primer pas, sens dubte, és ser conscients que tenim un problema mal resolt. Ens escandalitzem dels esdeveniments del passat, però passem de puntetes pel present.
A més, la violència domèstica no acaba aquí. El maltractament i abús de menors continua sent un problema de difícil detecció a causa d'un fals ocultament de la protecció de l'esfera familiar i de la condició d'especial vulnerabilitat dels menors. Si bé és cert que s'han fet passos importants, continua sent un problema que malauradament està a l'ordre del dia. L'any passat es van detectar 160 agressions sexuals a menors de vint anys.
Un cas també especialment complicat és el de la violència familiar exercida pels mateixos adolescents. Malgrat les dificultats, d'una parella te'n pots divorciar, i si és el cas denunciar-la i intentar refer la vida. Però amb un fill la condició de mare (o de pare) no s'esborra mai. Un fill no es denuncia llevat de situacions extremes i, si arriba a ser violent, és causa d'un gran dolor. Aquesta problemàtica, anomenada síndrome de l'emperador o del petit tirà, ha estat descrita per Vicente Garrido com "el fill que abusa sistemàticament dels pares (més habitualment les mares) sense que hi hagi causes socials que ho expliquin i sense que els pares hagin estat negligents".
De fet l'existència d'un fill violent és compatible amb el que podríem definir com una actitud de bons pares a la família. En tot cas, sembla que els possibles defectes d'una educació radical (massa permissiva o autoritària) podrien tenir repercussions negatives en els fills, però no necessàriament una correlació directa amb el desenvolupament de conductes violentes. És, doncs, una conducta selectiva i no constant; es pot manifestar agressivitat a casa però no a l'institut o amb els amics, cosa que tendeix a culpabilitzar encara més la família. Tal com afirma Garrido, "molts d'aquests joves presenten trets de psicopatia sense diagnòstics anteriors". No obstant això, la conclusió més important d'aquest autor és la similitud d'aquest tipus de violència amb la masclista (per les repercussions que la primera pot tenir en el futur), ja que s'ha constatat un patró similar d'aïllament i culpabilitat. Potser per això és tan important avui la detecció precoç, l'acceptació del problema i el tractament adequat. La comprensió adequada d'aquestes psicopaties, així com l'afecte i una intervenció a temps són sens dubte el millor instrument per assegurar la convivència social.