“En un mal joc, no facis que la teva estratègia sigui dir als que no tenen èxit que ho facin millor!” Són paraules de Michael Sandel, el conegut filòsof i professor de Harvard. A quin mal joc es refereix? Ho explica al seu llibre La tirania de la meritocràcia. La meritocràcia promet igualtat d'oportunitats: tothom pot triomfar si té talent i treballa amb ganes. El missatge és transparent: si ho vols, tu pots fer-ho! Com si l’èxit i l’ascensió social depenguessin només de la voluntat individual. Si les oportunitats són iguals, els vencedors es mereixen el seu èxit i els perdedors el seu fracàs. Ara bé, a la pràctica no és així, diu Sandel, perquè en aquest joc les desigualtats són el punt de partida.
Mirem el que passa a l’escola: la motxilla social que porten de casa els infants, els permet córrer la mateixa cursa? Què passa amb els que viuen situacions de pobresa i vulnerabilitat, sense accés a les activitats extraescolars, o amb problemes de connectivitat a casa (ho vam patir durant la covid)? Amb aquells que arriben sense esmorzar, o que no sempre mengen un àpat nutritiu? Per no parlar dels que viuen situacions legals complexes, o en un context de violència a la llar, i els que són tutelats o en acollida. O els que arriben a mig curs, els que parlen altres llengües, els que han hagut de fugir d’un país en guerra, buscant refugi. És molta la diversitat de situacions que fan diferents els punts de partida en la cursa escolar. Per molt que fem programes compensatoris de les desigualtats de partida, no sempre es pot combatre l’autocensura i l’autoimatge dels que es veuen predestinats a un determinat èxit o fracàs. Mirem si no el que passa amb les noies a l’hora d’escollir una carrera: per què només hi ha el 30% de noies a enginyeria i tecnologia? Si són les que assoleixen millors resultats acadèmics! No es tracta de negar el valor de l’esforç, sense el qual no hi ha aprenentatge. Més enllà dels necessaris esforç i talent, però, hi ha altres factors com les expectatives dels estudiants, de les seves famílies i del professorat, que no són sempre les mateixes en funció de la fitxa de partida amb què juga cada jugador.
Per això la meritocràcia no pot ser un bon joc, i per això el sociòleg francès François Dubet demana socórrer "els vençuts de la meritocràcia". Els que massa sovint es veuen ells mateixos com a desqualificats, menyspreats, humiliats pels vencedors fins al punt de convèncer-se de la seva mediocritat.
Però –tornem a Sandel– el problema encara és més greu. Perquè aquells que tenen èxit en un mal joc no necessàriament en surten il·lesos. Sandel els anomena “els guanyadors ferits". Hi ha una llarga llista d'impactes d’alt estrès i ansietat en els estudiants que es troben jugant un mal joc. Malgrat els seus avantatges econòmics i socials, tant aquí com en països com Corea o el Japó, i també a Shanghai –és a dir entre els capdavanters a les proves PISA–, els estudiants experimenten en la darrera dècada unes taxes altíssimes de depressió, trastorns d’ansietat i fins i tot suïcidis.
El professor de Harvard conclou que l'ideal meritocràtic és fix, estret i injust perquè genera "actituds moralment poc atractives". Divideix el món entre guanyadors i perdedors. Genera en els uns arrogància i en els altres la ràbia, la humiliació i el ressentiment. Si deixem que aquest ideal segueixi amarant la vida social durant dècades, el resultat el coneixem i es diu Donald Trump, que és l’heroi dels perdedors de la meritocràcia.
