Deia Aristòtil que la motivació del tirà és gaudir, sense noció dels límits i des de la presumpció que tot és possible, que tot li està permès. La tirania condueix al menysteniment de l’altre i especialment de les elits que no es pleguen als seus designis. Sempre amb la voluntat de generar cert encanteri en les masses –avui en diem classes populars–. Els desvergonyits exercicis d’exhibició permanent del tirà són conseqüència d’aquesta necessitat de dominar l’escena fent mofa del coneixement, del saber i de la convivència lliure, presentant-se com a redemptor d’una societat desguarnida. Per això crec que ara mateix la figura que més defineix Donald Trump és aquesta: el tirà, que confirma una idea de Wystan Hugh Auden: “El bé pot imaginar el mal, però el mal no pot imaginar el bé”. El tirà el desconeix, l’ignora. I “el caos ja no és l’arma de l’insurgent, sinó l’escena del poder”, com diu Giuliano Da Empoli, autor d'El mag del Kremlin. La declaració sobre els noranta dies de treva aranzelària, que es recordarà com la del “petó al cul”, dona definitivament la mida d’un personatge que planteja dubtes sobre els límits de la democràcia americana.
Per a Plató, el tirà és el més desgraciat dels homes perquè “ningú és més impotent que aquell que no se sap dominar a si mateix”. Passen els segles i les misèries de l’experiència humana romanen. Deu ser molt petit l’ego d’un personatge com Trump que necessita la sobreactuació permanent per existir. I una vegada més ens hauríem de sentir interpel·lats pel fet que aquestes experiències siguin possibles en un sistema i una societat de tradició democràtica. I en aquest context ressona una advertència d’Alexis de Tocqueville a La democràcia a Amèrica (1835): “El que més em repugna d'Amèrica no és l’extrema llibertat que hi regna, és les poques garanties que s’hi troben contra la tirania”. Per aquestes fissures que va detectar el vescomte francès es deu haver colat Trump dos segles més tard.
Europa segueix amb la boca petita l’espectacle Trump, amb apel·lacions a la moderació que sonen més a impotència que a convicció, en un moment en què l’autoritarisme domina l’escenari. Trump ha caigut en la trampa de l’autòcrata Putin, que ha culminat el pas del totalitarisme soviètic al neocapitalisme salvatge i juga amb el president americà oferint-li caramels que mai li acaba de donar. I la Xina, sortint de la foscor, es consolida com a potència alternativa –econòmica i tecnològica– aconseguint que Trump la canonitzi amb el seu peculiar exercici de focs artificials que havia de dur-lo a dominar el moment i, de moment, li ha portat el soroll a casa. Cada dia es retrata amb un episodi més de la indecent exhibició permanent de la insolència, que ja està començant a incomodar fins i tot els qui el van enlairar.
