‘Tips’ per als viatges d’estiu

Els americans en diuen tips ( propi nes en un sentit literal). Són coses que no s’aprenen a les aules i resulten força útils a la vida real. Les comparteixo amb el lector tal com ho vaig fer amb els meus estudiants a la UPF en la meva lliçó de comiat. Si es va de viatge a l’estiu, poden servir.

Diu el refrany: “Allà on vas, fes com veuràs”. I això significa conèixer les diferents cultures del món. Estàndards, convencions, elevades sovint a normes socials que interessen cada cop més als economistes perquè serveixen per empatitzar o per confrontar les relacions econòmiques i socials. En aquest article de vacances en voldria comentar uns quants.

Si als Estats Units mengen amb una mà sota la taula, nosaltres allà també. Just el contrari del que faríem aquí. A Alemanya, al plat, no violentem la patata amb el ganivet: es considera una lluita desigual i és de mala educació. Acceptem que en la cultura nipona no ens convidin a sopar a casa. Si ho fan, ens estan dient que no valem el que costa un restaurant. A les repúbliques exsoviètiques no ens estiguem de besar tres cops algú del nostre mateix gènere. A Anglaterra ens saludaran un cop al matí, però després no esperem un “hola-hola” cada cop que ens creuem. Si als països de l’Orient ens fan una reverència i no ens donen la mà, no ho vulguem fer diferent, ja que ells poden tenir motius per actuar d’aquesta manera, vista la utilització que fan d’alguna de les extremitats superiors. Si ens fan un obsequi, sapiguem que en alguns llocs és de mala educació obrir-lo davant del donant. En altres, és just el contrari. Aquí no trobem una pauta clara, per la qual cosa assabentar-se’n abans és més prudent. Si xerrem obertament, alerta amb els col·loquialismes: allò de “ merienda de negros ” o “ lo engañaremos como a un chino ” pot sonar fatal i irrespectuós, esclar.

Al món anglosaxó, si busquem l’aquiescència de l’altra part i ens contesten que in some sense [en certa manera] estan d’acord amb nosaltres, volen dir educadament que no. Al Regne Unit, el que toca és obrir la porta i passar nosaltres al davant primer, just el contrari del que fem aquí. I té lògica! Un tip clàssic: al Japó agafem la targeta de visita amb les dues mans, girem-la i fem veure que llegim tots els detalls que contingui, malgrat que no n’entenguem res! Altrament seria una falta de respecte greu. Com ho és menjar pel carrer o anar agafadets de la mà amb la nostra parella. O creuar les cames, asseguts en públic. A Rússia no es pot refusar un toast [brindis], per molt que ens desagradi el licor d’anís d’arròs. Si som en un país d’influència musulmana, eviteu el somriure que pot provocar l’eructe, car després de menjar això per a ells és prova d’agraïment i satisfacció. O davant d’una ventositat a l’Àsia austral...

A Sud-amèrica, el sistema sanitario és el clavegueram; la salut és una altra cosa. Els professionals sanitaris, allà, són els que aquí treballen a Roca. A l’Índia, accepteu de bon grat la salutació a l’estil Gandhi: penseu, si no, en les alternatives per a aquelles cultures que no utilitzen paper de vàter. Mai hem de somriure en països musulmans quan veiem mascles que passegen agafats de la mà. Fins i tot els policies ho fan, i posar-hi qualificatius ens pot causar problemes. A Corea haurem de reverenciar acotant el cap igual, com a mínim, que ho hagi fet el que més rang social tingui entre nosaltres, i un poquet més per marcar la diferència respecte d’ell. D’aquí la cascada de capcinades que s’observa en una trobada per veure qui la fa més gran.

Als països de l’Est, crideu les persones amb la boca i pel nom; no gesticuleu ni assenyaleu amb les mans, que es poden enfadar molt per aquesta manca de respecte.

Bé. Segur que n’hi ha més, d’aquests tips. Potser no tots són exactes, però aquests són els meus, com bé diria la Mafalda del gran Quino.