El típic soroll del ‘deep state’
“Al meu entendre, la millor definició d’home és la d’un ésser que s’acostuma a tot”
Fiódor Dostoievski, ‘Apunts de la casa morta’
La setmana que es clou -i sort de la vaga feminista que ahir va tornar a omplir carrers, cures i futurs per revertir tanta grisor- acaba com acaba. En un forat negre: ja tenim la cartografia de la violència rebuda, el quadre de comandament de la repressió soferta, el banal dispositiu de l’obediència deguda. Per variar, els màxims responsables -Rajoy, Soraya, Zoido- s’han desempallegat de tota responsabilitat i tiren cap als subordinats. Covardia política superlativa, proven de quedar indemnes, que és tant com dir immunes. No sabia, no recuerdo, no estaba. El lacònic ritual habitual de la impunitat oficial.
En un judici que és i esdevé polític -es pot dir ja?- per motivació: és a dir, per la motivació independentista dels encausats, factor neuràlgic de tota l’acusació. Altres vegades, moltes i recents, s’han blocat decisions judicials injustes, s’han aturat desnonaments i s’han impedit desallotjaments policials, com el 15-M a la plaça Catalunya, resistint pacíficament. El desigual Dret Penal d’Amic i Enemic: segons qui siguis, passi per la porta que pertoca. La comparació més immediata, revestida de bestial cinisme, és l’última resolució sobre el cas dels joves d’Altsasu: l’Audiència nega que sigui un delicte de terrorisme i, alhora, els condemna a penes que els tracta com a tals. D’acord.
Quina ideologia té l’Estat, al capdavall, i qui la nodreix? Els seus servidors, potser? O quina és la cultura dominant i com s’autoreprodueix i com s’hereta? Què és el búnquer de l’Estat? Qui són? Aquesta setmana ho hem vist amb calculada fredor. Cadena de porres contra urnes: Nieto, De los Cobos, Trapote, Gozalo. Tot homes, per introduir perspectiva de gènere, comandant el ball de bastons. Un mínim repàs als perfils explica també la intrahistòria i facilita que els arbres ens deixin entendre el bosc. Memòria antídot, de nou, per esbudellar la doctrina del xoc, la Raó d’Estat i l’ A por ellos que ens assetja.
De Pérez de los Cobos -com el seu germà, que d’estripar Constitucions en pecats ultres de joventut va acabar presidint el TC-, el perfil ja és prou conegut. El menys sabut és que el 23-F del 1981 es va palplantar, de blau falangista, a la caserna de la Guàrdia Civil de Yecla, per donar suport al cop d’estat. No l’hi van demanar pas a la primera -oblit de Marchena- però sí: com va dir l’endemà, va estar processat. Per tortures al País Basc. Va resultar, veritat jurídica, absolt. La víctima, Kepa Urra, té una altra veritat. Als arxius documentals de l’1-O -Junta de Seguretat del 28 de setembre- el general va dir que era “inadmissible utilitzar com a excusa per incomplir la directriu judicial la possible alteració de la convivència que podria derivar-se de l’ús de la força”. Finalment, és el que va passar. La suposada excusa va esdevenir la crua realitat. La violència institucional esquerdant-ho tot.
De Gozalo se’n poden dir moltes coses, però cenyim-nos a dues. Presidia l’acte en què es va condecorar exveterans de la División Azul a la caserna de Sant Andreu de la Barca el 2013 -i la llei de la memòria històrica ja era vigent-. Però atès que parlem del deep state, rememorem alguna altra cosa: va ser l’encarregat d’acompanyar el 2002 un comissari francès per intercedir davant els Mossos per la llibertat de dos detinguts enxampats amb armes de precisió. Eren agents secrets francesos. Van acabar recuperant la llibertat, sota la promesa de comparèixer al judici quan pertoqués. Mai ho van fer, sobra dir-ho.
De Trapote -o com explicar la Transició a la mainada- em fixaria en la impunitat, fet fundacional del règim del 78. Va negar haver estat processat abans-d’ahir. No va ser ben bé això: els indults d’amnistia del 77 el van lliurar de les diligències obertes per l’assassinat, gallet fàcil, de l’obrer José Luis Herreros el 1974. El Suprem, el 1983, va condemnar civilment l’Estat a indemnitzar la família: la sentència recordava que el tret que el va matar va sortir de la pistola de Trapote.
Sobre Nieto, el perfil més polític i partidari de les hòsties rebudes, es podria afegir que la Fiscalia Anticorrupció va sospitar que va alertar Ignacio González que estava sent investigat en el marc de l’operació Lezo. El Congrés de Diputats el va reprovar el juny del 2017, tres mesos abans que ordenés a Pérez de los Cobos tirar endavant el pla B : arrambar amb tots nosaltres. De Millo cal dir-ne poc perquè en el fons mai ha pintat res. Però indigna la inhumanitat i la mentida cruel. “Jo no menteixo”, diu a Can Twitter. N’hi retrauré només una, la més dolorosa de les mentides i la pitjor: mentir sobre un mateix. L’octubre del 2017 va demanar disculpes públicament a TV3 en nom dels agents que havien colpejat la gent. Dimecres es negava a ell mateix.
Res de tot plegat ens hauria de sorprendre. Parafrasejant la secretària judicial que diuen que segueix pàgines ultres -un altre baix ideològic-, diríem que no és res més que la remor de la Raó d’Estat: la banda sonora poc original de qualsevol deep state. Parles del passat, dirà algú. I sí, del passat que explica el present i enfosqueix el futur. Però podríem parlar de mil coses de l’ara mateix: un jutge que, per motivació ideològica, bloca l’exhumació de Franco, o 700 militars signant un manifest profranquista -a veure si Borrell i España Global ho expliquen al món, va-. No els cal cap veritat, en tenen prou amb tenir estat: el desori en el recompte dels policies ferits l’1-O (39, 439, 65, 95, 111; fins a cinc versions oficials) és només la punteta de l’iceberg. Ja ho va aclarir Felipe González: l’Estat es defensa, sobretot, a les clavegueres.
Versió oficial, versió d’oficials, diu la dita. Quan Dastis recorria Europa negant la violència policial suggeria que tot estava “ sub iudice ”. El que mai ha estat sub iudice és la remuneració i gratificació de l’Estat profund. Abans que cap jutge hagi decidit res, Gozalo, Trapote i Pérez de los Cobos ja han estat premiats, ascendits i condecorats al màxim nivell. Sotmesos a una permanent excepció, caldrà desobeir la inèrcia: no estem obligats a acostumar-nos a tot. I no perdre capacitat d’indignació, continuar pensant, és sempre el primer acte de resistència, malgrat que la realitat suggereixi que no hi ha prou Fairy, encara, per a tanta claveguera de tants tumults d’estat.
