Tió, tió...

Avui, peti qui peti, a Catalunya se celebra una festa única. La festa més exportable i divertida de l’any català. El tió. Dit també “el cagatió”, per segons qui, que és com dir que per Nadal fem la “menjaescudella” i per Tots Sants “la vomitapanelletsdescola”.

Tenim festes deplorables, condemnades al fracàs, com ara la castanyada, que competeix amb el moderníssim i genial Halloween. Què preferiu? Una vella que cou moniatos i castanyes o disfressar-vos de monstre i anar a les cases a demanar caramels? Però el tió és tota una altra cosa. El tió ho té tot per triomfar, com la Bíblia, que és un bestseller, t’ho miris com t’ho miris (amb incest, violència, sodomia, màgia i efectes especials). El tió té tots els ingredients necessaris per al triomf. Violència gratuïta, música enganxosa i, sobretot, caca.

El poble català és el més cacafriendly del món. I el tió, doncs, és un tronc indefens al qual, ara, se li ha posat cara i ulls i, per tant, s’ha “sexualitzat” (raó per la qual hi ha qui considera que, també, han d’existir les tiones). Se’l pega amb uns bastons (que, de moment, ningú ha demanat que siguin, també, “bastones”) perquè “cagui” regals. Com us deia, en aquest indret on vivim, això de la caca ens agrada. Tenim el tió, tenim el caganer al pessebre i tenim el nostre conte nacional: en Patufet. La història d’un nen curt de talla que és engolit per un bou i expulsat per via rectal gràcies a la perícia paterna, que alimenta la bèstia perquè es tiri pets. Tenim, a banda, aquella dita que ens recorda que els excrements dipositats a la muntanya no fan pudor (“no oloren malament”, en diríem en catanyol) encara que siguin remenats amb un bastó. O bastona.

Es poden dir moltes coses de nosaltres. A escatològics no ens guanya ningú.