Tinguem compassió d'Alemanya

Mai no és fàcil despertar-se amb la notícia que el model econòmic del teu país està acabat. És difícil reconèixer el que és obvi: que els líders polítics s'enganyaven o et mentien quan durant dècades et van estar dient que els nivells de vida que tant t'havia costat aconseguir estaven assegurats. Que el teu futur immediat depèn de la bona voluntat d'uns estrangers decidits a esclafar-te. Que la Unió Europea, en la qual havies dipositat la teva confiança, sempre et va amagar la veritat. Que els teus socis a la UE, als quals ara demanes ajuda, et veuen com el dolent de la pel·lícula a qui finalment li ha arribat l'hora. Que les elits econòmiques de dins i de fora del teu país busquen noves maneres de mantenir el teu país encallat. Que has de suportar canvis enormes i dolorosos perquè no canviï res.

Els grecs coneixem aquesta sensació. La vam experimentar en carn pròpia a principis del 2010. Però avui els que s'enfronten a un mur de condescendència, antipatia i fins i tot burles són els alemanys. I, per irònic que sembli, ningú a Europa està en una posició millor que els grecs per entendre que els alemanys no s'ho mereixen; que la situació en què es troben és resultat del nostre fracàs col·lectiu europeu; i que ningú (i encara menys els soferts grecs, italians meridionals, espanyols i portuguesos –els PIGS, com se'ls va anomenar–) treu profit del schadenfreude, l'alegria pel patiment aliè.

A Alemanya se li ha girat la truita perquè el seu model econòmic depenia de la contenció salarial, el gas rus barat i l'excel·lència en l'enginyeria mecànica de grau intermedi (especialment per a la fabricació de cotxes amb motor de combustió interna). Això va donar peu a enormes superàvits comercials en quatre períodes diferents de la postguerra: primer amb el sistema de Bretton Woods, que proporcionava tipus de canvi fixos i accés als mercats d'Europa, Àsia i les Amèriques; després, quan el mercat únic europeu va resultar molt lucratiu per a les exportacions alemanyes; després de la introducció de l'euro, quan el sistema de crèdit comercial va alliberar un flux enorme de béns i capital des d'Alemanya cap a la perifèria europea; i, finalment, quan després de la crisi de l'euro la voraç demanda xinesa de béns industrials intermedis i finals va cobrir la reducció de la demanda de productes alemanys al sud d'Europa.

Ara els alemanys, de mica en mica, es van fent a la idea que el seu model econòmic ja no existeix, i comencen a descobrir que allò que les seves elits els van repetir durant tres dècades era una Gran Mentida: els superàvits fiscals no eren un exercici de prudència, sinó un desaprofitament monumental dels llargs anys de tipus d'interès baixíssims, que haurien permès invertir en energia neta, infraestructures clau i les dues tecnologies crucials del futur: les bateries i la intel·ligència artificial. La dependència alemanya del gas rus i de la demanda xinesa mai no va ser sostenible a llarg termini, i no parlem de petites tares que es puguin arreglar fàcilment.

Una altra afirmació que ha quedat desmentida és que el model alemany era compatible amb la unió monetària europea. Sense una unió fiscal i política, era inevitable que la UE endossés als governs, bancs i empreses dels països mediterranis uns deutes impagables que en algun moment havien de forçar el Banc Central Europeu a triar entre deixar morir l'euro o entrar en un projecte d'encobriment continuat de fallides.

Avui els alemanys s'adonen de tot això mentre observen un BCE lligat de mans i peus que està fotut tant si apuja substancialment els tipus d'interès –provocant la implosió d'Itàlia i altres països– com si no –permetent una inflació desenfrenada–. Deixant de banda que salvar l'euro dels seus defectes fundacionals mai no hauria d'haver estat feina del BCE, els alemanys poden veure que els seus polítics els van mentir quan els van dir que el seu model econòmic podia sobreviure a la crisi del 2008 si els altres països de la zona euro eren prou austers. També comencen a entendre que el resultat de la fòbia als estímuls dels seus dirigents va portar a un socialisme permanent per als oligarques del sud d'Europa, els banquers francoalemanys i diverses corporacions convertides en zombis.

Temps era temps, els que criticàvem la idea que tots els països de la zona euro havien de ser com Alemanya dèiem que el model alemany només funcionava perquè ningú més l'havia adoptat. Avui, amb la fi del gas barat i la nova guerra freda dels Estats Units amb la Xina, el model alemany està kaputt fins i tot per a Alemanya. Sí, les exportacions alemanyes rebotaran, empeses per l'abaratiment de l'euro, Volkswagen vendrà molts més cotxes elèctrics quan es restableixin les cadenes de subministrament i, quan es garanteixi el subministrament d'energia, BASF es recuperarà. Però el model alemany no tornarà: dels ingressos de Volkswagen, una bona picossada anirà a la Xina, origen de les tecnologies per a bateries, i muntanyes de valor passaran de la indústria química als sectors relacionats amb la intel·ligència artificial.

Alguns amics alemanys tenen l'esperança que la caiguda de l'euro retorni la salut al model alemany. No passarà. Els països amb poc estalvi i dèficit comercial estructural, com Grècia o Ghana, es beneficien de les devaluacions, però els països amb molt d'estalvi i superàvit comercial estructural, no. El que els passa és que els consumidors locals pobres acaben subvencionant els exportadors rics, exactament el contrari del que li cal al model alemany d'economia social.

El meu missatge per als amics alemanys és senzill: prou de fer el dol. Prou de negació, ira, regateig i depressió, i comenceu a dissenyar un nou model econòmic. A diferència dels grecs, encara teniu prou sobirania per fer-ho sense el permís dels creditors.

Però abans, heu de resoldre un dilema polític crucial: ¿voleu que Alemanya retingui sobirania política i fiscal? En cas que sí, el nou model no funcionarà a l'eurozona que tenim. Si no voleu tornar al marc, necessiteu un model que formi part d'una federació europea democràtica amb totes les lletres. Qualsevol altra cosa serà perpetuar la Gran Mentida.

Copyright Project Syndicate