És el Tinell, estúpids
De visita a Barcelona, i fent ús de la seva acreditada clarividència, l'encara líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va identificar la causa de tots els mals que pateix Catalunya. No és altra que el Pacte del Tinell, que Feijóo considera un “error històric” i també “l'origen de la desafecció a Catalunya”. Com per donar més proves de la solidesa de les seves opinions, Feijóo va declarar també que vol una “revolució de la veritat” per a Catalunya, i també tornar a fer d'aquesta simpàtica comunitat autònoma el “motor econòmic” d'Espanya, coses que succeiran, va dir literalment, “si soc president del govern”. Tal vegada fora bo que algú li fes notar que s'està negociant una investidura i no és la seva, que ja es va debatre i va fracassar.
Un error històric, com diu Feijóo que va ser el Pacte del Tinell, és una cosa que va passar, però que no hauria d'haver passat. S'ha de dir que la preocupació –històrica, certament– de Feijóo i el PP pel Tinell no és d'ara: en altres ocasions, l'home que es pensava que Marcial Dorado només era un contrabandista ha fet esment al Pacte que van signar el PSC, ERC i Iniciativa el 14 de desembre del 2003, sempre com a sinònim de frontisme i política de blocs. Fins i tot aquest passat estiu, quan Feijóo va implorar a Pedro Sánchez que el deixés governar almenys dos anys, com a president d'una espècie de Grosse Koalition, i després ja si de cas convocar noves eleccions (amb el resultat incomprensible que Sánchez s'hi va negar), un editorial d'El Mundo ho va resumir d'aquesta manera: “Feijóo ofereix uns Pactes de la Moncloa i Sánchez tria el Tinell”.
El fet és que el Pacte del Tinell va ser petit, pelut i suau, com el Platero de Juan Ramón Jiménez, i va intentar trobar una solució a l'encaix de Catalunya dins Espanya, o a la carpeta catalana, o al problema catalán (també són denominacions històriques d'una mateixa cosa) amb una reforma estatutària i molta pedagogia (van ser els temps dels anuncis amb José Coronado explicant que a Catalunya el tractaven molt bé i fins i tot li deixaven un cavall). Tot i així, a Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira els va tocar el paper de fanàtics colpistes i filoterroristes que volien desmembrar Espanya i acabar amb la democràcia. El PP va fer una campanya de recollida de signatures (meses petitòries, en van dir, amb frases com “écheme una firmita contra los catalanes”) contra el nou Estatut, hi va haver amenaces de comandaments militars i un enrenou de mil dimonis. Finalment, la reforma va ser un cafè per a tothom (es van reformar tots els Estatuts de totes les autonomies), i l'Estatut de Catalunya, després d'haver estat aprovat per referèndum, pel Parlament i per les Corts espanyoles, va ser triturat pel Tribunal Constitucional, a petició del PP. Això fa que els catalans siguin l'única comunitat d'Europa que és governada per una llei que no ha estat votada pels ciutadans. Tot plegat va ser molt edificant, i que ara Feijóo s'ho posi a la boca deu ser una d'aquestes mostres d'humor a les quals és tan donada la dreta nacionalista espanyola.
