Tindrem una moneda local a Barcelona?

La Marta anava cada dia al riu. Tenia una feina important: portar aigua al seu poble. Carregada amb un vell cubell rovellat i foradat recorria el camí del riu a la cisterna tantes vegades com calgués. Com que l’aigua s’escolava pels foradets havia de córrer d’un lloc a l’altre sense parar, fins que un dia un avi la va aturar. Per què corres esvalotada d’aquesta manera?, li va preguntar. Perquè si no corro no arribarà gens d’aigua al poble i la gent tindrà set. L’avi, però, després de pensar una mica va resoldre: aleshores la solució és fàcil, tapa els forats del cubell i camina tranquil·la.

Si fa o no fa, és el que passa en les nostres economies. Tothom corrent d’un lloc a l’altre per atreure inversions, per intentar aconseguir portar diners als seus pobles, però els diners s’escapen tan bon punt han arribat. Durant massa temps, mirar de córrer més i més, competint, ha estat la dinàmica per a moltes administracions. ¿No és moment d’aturar-se i pensar si aquesta és la millor idea o hi ha altres maneres d’actuar? ¿I si tapem els forats i anem més a poc a poc, en lloc de córrer sense parar?

Una manera de fer-ho és trencant amb l’esclavitud que representa utilitzar monedes globals. De fet, com diu Dídac Costa, de la Cooperativa Integral Catalana, la moneda no és res més que un regle per mesurar el valor de les coses. I si fem servir monedes globals hem d’acceptar que no som nosaltres qui decidim quant ha de mesurar cada centímetre del regle perquè aquesta eina d’intercanvi sigui justa. Hem d’acceptar la imposició dels interessos positius (recordem la proposta de Silvio Gessel que parlava d’una moneda oxidable, que en lloc de guanyar valor en el temps, el perdés). O fins i tot la irracionalitat de comprar i vendre monedes com una mercaderia més, que ens ha portat a una economia especulativa molt allunyada del que realment necessitem, economies reals.

Podríem desenvolupar, com han fet més de 4.000 punts del planeta -majoritàriament en l’àmbit municipal-, moneda local pròpia (de vegades virtual, de vegades física o mixta) per promoure que comerciants, industrials i entitats de serveis de la ciutat la facin servir com a moneda d’intercanvi. L’avantatge és obvi: els diners es tornen a fer servir una vegada i una altra dins de les ciutats i pobles, molt més que abans, i així, de botiga en botiga, el diner recircula i es dificulta que s’escapi de la ciutat. Si pensem, per posar un exemple, en el sector agroalimentari, podem veure com una moneda local afavoriria relocalitzar l’economia, ajudant els productors locals i la seva producció de temporada, venuda en les botigues de barri. Ens evitaríem acabar en mans del menjar quilomètric de multinacionals de vés a saber on. Són monedes locals per fer economies ecològiques.

A Catalunya tenim algunes experiències d’àmbit reduït impulsades des de la societat civil (unes 20), i al nostre entorn europeu hi ha fantàstics exemples de com aquestes iniciatives poden tenir un gran pes en l’economia local amb el suport de l’administració pública. A Bristol tenen la Bristol Pound, a Tolosa de Llengadoc la Sol-Violette, a Nantes la SoNantes, a Sardenya la Sardex, a la regió alemanya de Baviera el Chiemgauer, entre d’altres. L’exemple més destacat és el WIR, la moneda complementària suïssa que fa més de 80 anys que funciona amb èxit i que ajuda a tirar endavant 60.000 empreses.

La victòria de Barcelona en Comú, que ha parlat d’aquesta sobirania monetària, pot dinamitzar aquesta proposta a la capital catalana i, de retruc, en molts altres ajuntaments, com a mesura de promoció de l’economia local. De mecanismes no en falten: facilitar que una part de les subvencions de l’ajuntament es lliurin en moneda local, fer que part de les retribucions dels empleats públics es puguin cobrar voluntàriament en moneda local (com ja fa, per exemple, l’alcalde de Bristol, que cobra el seu sou en Bristol Pounds), fer que una part dels crèdits i microcrèdits a empreses facilitats des de l’ajuntament es puguin subministrar en moneda local, prioritzar que les empreses proveïdores dels ajuntaments vulguin cobrar part o el conjunt total de les seves vendes en moneda local, promoure activament la moneda per facilitar que els comerços l’adoptin, entre d’altres, són algunes possibilitats realistes.

Esclar que una altra mesura complementària per al poblet de la Marta seria demanar als habitants que estalviessin aigua per no haver de fer tanta feina (si més no els que més en consumeixen), però possiblement l’avi va ser savi en demanar primer tapar els foradets; amb poca feina es podia guanyar molt.

Miquel Ortega, de la Fundació ENT, és coautor d’aquest article