Criar fills a Suècia, alhora que gran part de la meva feina és estudiar com es pot reduir la pobresa infantil, em permet viure en persona alguna de les principals mesures per aconseguir-ho. Una d’elles és la prestació universal a la criança. Cada mes rebem 265 euros per ajudar-nos en les despeses de dues criatures, i així passarà fins que acabin els seus estudis. Independentment dels nostres ingressos, i sense haver demanat mai aquest ajut, ni assumit tràmits burocràtics. I malgrat que pugui semblar un miracle nòrdic, el mateix passaria –i amb majors quanties– si visqués a Alemanya, els Països Baixos o Polònia. De fet, a gran part d’Europa.
Però si els criés a Catalunya ja ni tan sols tindria la desgravació fiscal per maternitat, que és fins als 3 anys. Un ajut a la criança limitat, en temps i quantia, que només es complementa per a les famílies de baixos ingressos amb el complement d’ajuda per a la infància de l'ingrés mínim vital (IMV). I això si saben de la seva existència, i si aconsegueixen superar els tràmits administratius per demanar-lo. Si analitzem la situació espanyola, veurem que, no per casualitat, coincideix una històrica absència de polítiques de família amb les taxes més elevades d’Europa de pobresa infantil.
Tot i així, en els últims anys algunes coses han canviat. Com a mínim el pes polític d’aquesta problemàtica. Sánchez va situar com a prioritat la lluita contra la pobresa infantil creant un comissionat el seu primer any de mandat, que es transformaria l’any passat en un ministeri d’Infància i Joventut. I a Catalunya el conseller Campuzano ha impulsat una estratègia de lluita contra la pobresa infantil, i ha reclamat una prestació universal per criança perquè la lluita contra la pobresa infantil és una prioritat de país.
Jo mateixa, a principis d’any, demanava en aquestes pàgines, com a desig per al 2024, la creació d’una prestació universal a la criança. I potser, com els miracles nòrdics, els de Reis també existeixen, ja que aquesta setmana el ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, ha anunciat la creació d’una prestació universal per criança. Per ara és només una intenció, però si s’implantés, no només deixaríem de ser una anomalia a Europa, sinó que contribuiríem a reduir un dels principals factors de desigualtat –el fet de tenir fills a càrrec– ajudant les famílies amb una petita part del cost. Una bona política de família i infància, que prioritzi el benestar dels nens i nenes i la inversió en el futur, quedarà coixa mentre no compti amb un ajut universal. Criar és molt costós, però és la inversió més rendible.
