Trenta anys després, Centreeuropa encara ha de lluitar per la democràcia liberal

Imaginem que, el 1945, algú presencia l’alliberament de l’Europa Occidental i que el 1975, quan hi torna, es troba que els dictadors han reaparegut. Aquesta és ben bé la sensació de qui viatja a Centreeuropa 30 anys després de les revolucions de vellut del 1989.

A principis d’any em vaig reunir al bar d’un hotel de Budapest amb un vell amic i dissident anticomunista, János Kis, que fredament va qualificar d’autocràcia el règim del primer ministre, Viktor Orbán. Tanmateix, va ser el mateix János qui, el 1988, em va presentar Orbán i em va descriure l’aleshores estudiant de 25 anys com la llumenera d'una nova generació de joves demòcrates liberals. Aquest juny, en un míting a Gdansk, vaig sentir com el president del Consell Europeu, Donald Tusk, demanava als seus compatriotes que seguissin l'exemple de Solidaritat, el moviment dels anys 80, i plantessin cara a Llei i Justícia, el partit populista i nacionalista actualment al govern. Tot i així, Llei i Justícia ha tornat a triomfar a les eleccions generals d’aquest mes.

A la República Txeca comparteixen el poder el primer ministre, Andrej Babis, un oligarca que figurava com a informador a les llistes de la policia secreta eslovaca sota el règim comunista, i el president, Milos Zeman, un gran bevedor que no amaga la seva simpatia per la Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping. A l'Alemanya de l'Est, el territori abans controlat per la Stasi, un partit d'extrema dreta virulentament xenòfob anomenat Alternativa per Alemanya (AfD) ha rebut, sorprenentment, ni més ni menys que el suport d'un de cada quatre votants en tres eleccions regionals: a Saxònia, a Brandenburg i a Turíngia. I això a pesar que aquests estats han format part, durant gairebé tres dècades, d’una de les democràcies més riques i estables del món, que precisament ha transferit enormes quantitats de diners a aquestes regions postcomunistes, que eren més pobres.

No ens ha de sorprendre, doncs, que els comentaristes s’afanyin a pintar un clarobscur: de la llum gloriosa d’ahir a la foscor circumdant d’avui. Tenim sovint la sensació que cal exagerar per fer sentir la nostra veu en un mercat tan saturat d’idees com internet, i per això llegim que s’acosta la mort de la democràcia, una nova era de dictadors, etc. És una visió simplista i miop.

El nostre error, després del 1989, no va ser celebrar el que havia passat a Centreeuropa i, posteriorment, a les repúbliques bàltiques i a l’antiga Unió Soviètica com un gran triomf per a la llibertat, la democràcia, Europa i Occident. Va ser-ho, tot això. El nostre error va ser creure que aquesta seria la nova normalitat, la direcció en què evolucionaria la història. Ara correm el perill d’equivocar-nos, però en sentit contrari. El triomf futur de l’autoritarisme il·liberal no és pas ineludible, com tampoc ho era aleshores el triomf futur de la democràcia liberal. Aquesta afirmació, moderadament optimista, és vàlida en democràcies madures com la Gran Bretanya i els Estats Units, on les forces de la democràcia liberal resisteixen enèrgicament contra els estralls del populisme nacionalista. Però també es pot aplicar a Centreeuropa. En sentit estricte, una democràcia il·liberal és una contradicció; és com si parléssim de boles de neu fregides. Tot i això, el terme va bé per definir la situació d’una democràcia que s’està erosionant però que no s’ha destruït del tot. El deteriorament encara és reversible per mitjans democràtics i legals, com ara les protestes massives i pacífiques.

Al capdavant del contraatac democràtic a Centreeuropa hi trobem ara Eslovàquia, un país que als anys 90 no va saber sortir de l’autoritarisme i que durant aquests últims anys ha viscut una dosi més que elevada de corrupció postcomunista. Arran de l’esgarrifós assassinat de Ján Kuciak –un periodista que intentava denunciar aquesta corrupció– i la seva promesa, una sèrie de manifestacions massives i pacífiques van contribuir a la caiguda del primer ministre, Robert Fico, populista i postcomunista. Aquestes manifestacions van impulsar l’elecció, a començaments d’any, d’una dona liberal i proeuropea com a presidenta, Zuzana Caputová. Caputová, que només tenia 16 anys el novembre del 1989, quan es va produir a Txecoslovàquia la Revolució de Vellut, és una bona representant d'una nova generació formada per l'experiència del que anomeno l’Europa post-Mur. Així doncs, quan vagi a Bratislava el mes que ve tindré moltes coses per celebrar.

Tot seguit, agafaré el tren de Bratislava a Praga i travessaré el que ara és una frontera internacional entre Eslovàquia i la República Txeca, per arribar a temps de presenciar el que promet ser una gran manifestació contra el temible duo format per Babis i Zeman. L’organitza un moviment estudiantil anomenat Un Milió de Moments per la Democràcia, amb motiu del 30è aniversari del començament de la Revolució de Vellut del 1989. Ja van organitzar una enorme concentració aquest estiu al parc de Letná, on es va aplegar la gran manifestació pacífica del 1989. Un dels organitzadors, Benjamin Roll, un estudiant de teologia barbut i rialler, em va dir que el seu pare va col·laborar com a enginyer de so en la manifestació del 1989 amplificant literalment la veu de Václav Havel. Per tant, també a la República Txeca hi ha motius per a l’esperança.

I, per descomptat, seré a Berlín per celebrar el 30è aniversari de la caiguda del Mur i m’allotjaré al Grand Hotel, aleshores aparador del règim comunista i ara del grup Westin. Per molt lamentables que siguin els resultats d’Alternativa per a Alemanya, en realitat no amenacen la democràcia d’aquest país. Cosa que no es pot dir del govern de Llei i Justícia a Polònia: salta a la vista que el partit de Jarosław Kaczynski vol seguir l'exemple hongarès. Vol una orbanització à la polonaise. Però té al davant uns poderosos mitjans de comunicació independents, els principals partits opositors, les grans ciutats controlades per l'oposició i a una societat civil molt mobilitzada.

El pitjor cas, de bon tros, és Hongria. L'any passat l’ONG Freedom House la va fer baixar de categoria i la va classificar com a “parcialment lliure”, l'únic estat membre de la UE que rep aquesta qualificació. En efecte, després d’una anàlisi detinguda, afirmo que Hongria ja no és una democràcia, ni tan sols una d’il·liberal, sinó un règim d’aquells que els politòlegs defineixen com a autoritaris competitius. Però fins i tot en aquestes circumstàncies l’oposició va aconseguir conquistar l’alcaldia de Budapest a començaments de mes. I se’n van sortir perquè van ser capaços d’unir-se, una cosa que fins ara no han sabut fer els partits opositors polonesos, ni –ai las!– els opositors al Brexit a la Gran Bretanya. Conquistar Budapest no converteix de sobte Hongria en una democràcia, perquè, al cap i a la fi, l’oposició turca –després d’unir-se– va guanyar l’alcaldia d’Istanbul, i a ningú que estigui bé del cap se li acudiria dir que la Turquia de Recep Tayyip Erdogan és una democràcia. Però sí que és un punt de llum indiscutible.

Com era previsible, molt bona part del que s’ha escrit sobre aquest 30è aniversari –incloent-hi el que he escrit jo mateix– s’ha centrat en la pregunta “Què ha fallat?” Però si la generació post-Mur lluita a Centreeuropa per les llibertats amb què ha crescut i si la UE s’alça en defensa de la democràcia als seus estats membres, tot fa pensar que el 40è aniversari, el 2029, tornarem a tenir motius per celebrar-ho.

Traducció: Lídia Fernández Torrell