Timidesa republicana
Amesura que se’n van coneixent detalls, l’escàndol de la monarquia espanyola es va fent més i més gran. Segurament a la cort de Felip VI confiaven que la coincidència temporal entre les revelacions sobre els comptes a Suïssa del rei Joan Carles I i l’esclat de la pandèmia ajudaria a tapar-lo. Això i el servilisme de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols, sempre disposats a fer el ridícul i hipotecar la seva credibilitat si és per protegir la monarquia. Però la magnitud de l’escàndol és massa gran, i és impossible de tapar. Sobretot, gràcies a la feina de la premsa britànica i suïssa, cal dir-ho.
El cas té tots els ingredients d’una novel·la: diners saudites, bancs suïssos, fundacions panamenyes, relacions extramatrimonials, espies, agents dels serveis secrets i policies amb mètodes heterodoxos. Però sobretot, i això és el que és rellevant més enllà d’anècdotes sucoses, en aquest cas hi ha un gran mur d’impunitat, gairebé infranquejable.
A la majoria de democràcies hi ha casos de corrupció. Però el que distingeix les democràcies de qualitat és la reacció de les institucions. A Espanya el problema no ha estat ni és només la monarquia corrupta, sinó totes les altres institucions que l’han protegida: partits, justícia, policia, etc. En el cas del rei, la impunitat és tant formal com informal. La impunitat informal és la que han conreat al llarg de tots aquests anys els mitjans de comunicació i la classe política espanyola, silenciant i tapant tots els indicis de corrupció a la monarquia. La impunitat formal està juridificada a l’article 56.3 de la Constitució, i en la interpretació extensiva del principi d’inviolabilitat que s’ha anat consolidant. És la interpretació, per exemple, dels lletrats del Parlament espanyol que han impedit la formació de comissions d’investigació perquè entenen que la inviolabilitat perviu després de l’abdicació, afecta totes les esferes -pública i privada- de l’activitat del rei i impedeix no només la persecució penal sinó fins i tot la investigació parlamentària. Una interpretació tan extensiva del principi d’inviolabilitat és incompatible amb una lògica democràtica bàsica.
El problema de fons és que la creixent evidència de la corrupció a la família reial afecta un dels pocs pilars de legitimitat que podia reclamar la dinastia borbònica avui dia, que és la que es deriva de la seva actuació. Perquè la legitimitat tradicional de les monarquies s’ha anat esvaint, més enllà d’uns cercles nostàlgics cada cop més residuals. La segona font de legitimitat que tenia la monarquia espanyola era la que li va conferir Franco mitjançant la designació de Joan Carles I com a successor. Aquesta, per raons òbvies, era insuficient per sobreviure. I es va construir la mitologia de la Transició i del rei com a salvador de la democràcia el 23-F. Tota aquella romantització de la transició espanyola i del paper de Joan CarlesI va resultar útil en un període determinat i per a una generació determinada. Però, tot i que les dades són escadusseres perquè les institucions que fan enquestes a Espanya prefereixen que no les coneguem, sembla que allò s’ha anat esgotant i no s’ha transferit entre generacions. Arribats a aquest punt, l’opció lògica per assegurar la pervivència de la monarquia a Espanya era la que han seguit altres monarquies europees: aprofitar-se de la inèrcia institucional, no fer soroll, limitar-se a les funcions protocol·làries i qui dia passa any empeny. Però no: la monarquia espanyola ha decidit intervenir activament en política (3 d’octubre de 2017) i ha estat un niu de corrupció que la faria insostenible en una democràcia de mínima qualitat.
Però aquest no és el cas d’Espanya. Els partits arrenglerats en l’anomenat règim del 78 (PSOE, PP i Cs) es posen de perfil i miren de minimitzar danys, protegint Felip VI. La nova extrema dreta treu pit monàrquic, amb mostres d’adhesió que són reveladores de la naturalesa i el significat històric de la institució. Però el més sorprenent de tot, malauradament, és que de moment la reacció de l’esquerra de tradició republicana (representada fonamentalment per Podem) ha sigut mesuradament tèbia. Han demanat comissions d’investigació i han expressat preocupació. Però es mouen en el càlcul per no incomodar el seu soci de govern i han renunciat a fer una batalla a gran escala pel canvi de la forma d’estat a Espanya. És molt difícil, diuen. El republicanisme espanyol difícilment tindrà un context més favorable que aquest per plantejar a fons la qüestió. Però fins avui sembla que ha decidit nedar i guardar la roba per preservar els equilibris del govern de coalició.
Hi ha qui pensa que seria una pèrdua de temps, i que a l’esquerra més li val centrar-se en polítiques públiques concretes de tipus redistributiu. Però si s’aixeca la mirada es pot veure que una transformació en sentit republicà de l’Estat podria tenir el potencial (el potencial, només) d’obrir un espai molt més ampli d’oportunitats polítiques per transformar moltes altres coses i corregir molts dels dèficits que arrossega la democràcia espanyola des de la seva reinstauració. En aquest cas, les consideracions tàctiques, del curt termini, sembla que de moment prevalen sobre les consideracions més de fons. Potser l’evolució del cas farà canviar aquests càlculs. Si passés, seria un moment potencialment interessant per al sobiranisme català, també.
