‘Tic-Tac’, de Mercè Llimona

Vaig llegir Tic-Tac de Mercè Llimona quan tocava. Devia tenir set anys. El vaig llegir i això vol dir que em vaig empassar les paraules, les rimes senzilles i juganeres que expliquen tot el que fa la petita Bibí al llarg d’un dia. Però també significa que em vaig aprendre de memòria els dibuixos, tendres i acurats, de Mercè Llimona. Com aquell sol que la desvetlla picant a la finestra de la seva habitació. És un sol rialler i simpàtic i la Bibí obre els ulls ensonyada per rebre’l. I després hi ha el rellotge, que pàgina a pàgina marca una hora que avança segons ho fa la narració.

Ara mateix remeno el meu exemplar per escriure aquest article i me’l trobo tacat, remenat, masegat. És un bon senyal. Hi he tornat tantes vegades... I l’encant de la narració: el conjunt de la música de les paraules, de l’anar i venir de la petita protagonista, feinera i espavilada, i d’unes il·lustracions magistrals encara em fascinen. Tic-Tac ens parla d’una nena que es vesteix sola, que esmorza en companyia dels seus ninos, que va a l’escola i que quan torna a casa fa deures i col·labora fent tasques domèstiques, que juga i menja llaminadures, que es banya i s’adorm mentre sopa, de cansada que està. És una nena dels anys quaranta però els nostres nens i nenes tampoc fan res gaire diferent. Per això és un clàssic.

Evidentment que hi ha detalls que revelen que el llibre va ser publicat l’any 1942. Però i què. Quan parlo sobre la vigència dels clàssics catalans de literatura infantil i juvenil hi ha qui els desqualifica per passats de moda. Per antiquats. Wendy, l’amiga de Peter Pan, tampoc seria un exemple de nena moderna. I torno a repetir: i què. Els clàssics ho són per la força de la història que ens proposen, per la potència del que narren més enllà dels detalls que són inherents a l’època en què han estat escrits. Tic-Tac és un clàssic i una porta fantàstica al món de la literatura. I si sou adults i us atreviu a gaudir-ne no caureu fulminats per cap llampec. Endavant.