‘The Trojan horse affair’

Ara fa un any que Michael Gove, l’anterior secretari d’Educació del govern britànic, va fer pública una carta anònima que denunciava que el radicalisme musulmà havia elaborat un pla per dominar diversos centres educatius de Birmingham abans d’estendre’s arreu el país. Esclatava així el que la premsa va batejar dramàticament com “ the Trojan horse affair ”.

El primer ministre, David Cameron, va assegurar solemnement en una visita a Birmingham que investigaria a fons els fets, perquè “la protecció dels nens és una de les primeres obligacions del govern”. Va afegir que, aprofitant que el proper 15 de juny se celebrarà el 800 aniversari de la Magna Carta, el govern faria el possible per afirmar els “ British values ” i reforçar moralment el país contra els predicadors de l’odi. Va posar molt d’èmfasi a afirmar que el rebuig de les lleis britàniques i de la manera britànica de viure no era una opció per a cap resident al Regne Unit. Pocs dies després Michael Gove va anunciar que totes les escoles del país haurien de promoure els “British values ” i que els docents permissius amb les manifestacions d’extremisme als centres serien acomiadats. Es va comprometre també a tancar els centres que no fossin respectuosos amb els “fundamental British values ”.

Ha transcorregut un any i si alguna cosa s’ha posat clarament de manifest no ha estat l’existència d’un cavall de Troia salafista a les escoles, sinó la incapacitat dels britànics per definir nítidament els seus valors. I això és el que em sembla més preocupant.

Mirant amb perspectiva el debat britànic sobre els valors, em fa l’efecte que l’única persona que va saber treure profit polític dels “ British values ” va ser Margaret Thatcher... perquè es va cuidar molt d’intentar definir-los. Però des dels atemptats del 7 de juliol del 2005 a Londres, els britànics han considerat necessari afirmar-se a ells mateixos de manera positiva enfront dels seus potencials enemics i fan llistes i llistes de valors que no acaben de guanyar-se el consens necessari. Sospito que Micheal Gove era conscient d’aquesta dificultat, però, malgrat tot, insistia en la necessitat de promoure des de les escoles quatre “valors britànics” fonamentals: la democràcia, l’imperi de la llei, la llibertat individual i el respecte mutu. El que no sospitava és que les crítiques a la seva proposta li plourien del costat “ British ”.

Michael Goodwin, director d’una de les Quaker Schools del Regne Unit, va declarar que les seves escoles no ensenyarien valors britànics, sinó els drets humans o els valors internacionals. “En un moment en què el govern britànic està enviant bombarders al Pròxim Orient, podem preguntar-nos què signifiquen exactament els valors britànics”. El principi d’acció dels quàquers -va ressaltar-és el següent: “Respecta les lleis de l’estat però guarda la teva fidelitat en primer lloc per als propòsits divins”.

Immediatament després, l’Església d’Anglaterra va protestar perquè els inspectors d’educació estaven supervisant si a les escoles cristianes s’ensenyaven les idees d’igualtat i diversitat. Segons Nigel Genders, chief education officer de l’Església Britànica, aquesta actitud del govern és antidemocràtica. “No es pot anar demanant als professors proves de lleialtat”, va dir, i va afegir que la definició que el govern utilitza de “ Britishness ” és un test sobre la lleialtat del poble. A aquestes queixes s’hi van afegir també les escoles jueves.

Aquest mateix mes d’abril, The National Union of Teachers ha declarat que els professors han de negar-se a informar dels alumnes que expressen punts de vista extremistes, perquè les escoles han de ser llocs de completa llibertat d’expressió i la promoció dels valors britànics està restringint la llibertat d’expressió.

Això és Europa. En el mateix moment que un europeu diu “els nostres valors són aquests”, un altre europeu li presenta una esmena. Això no em semblaria gaire preocupant si acceptéssim que, llavors, cal defensar aferrissadament el pluralisme contra tot aquell que vulgui negar-lo. És a dir, si estiguéssim disposats a diferenciar entre pluralisme i multiculturalisme. Al meu entendre, no podem ser multiculturals davant del pluralisme. El pluralisme ha de ser defensat intolerantment. Però em sembla que aquesta tesi no té gaires partidaris, perquè volem valors tous que no ens forcin a polemitzar amb cap antivalor.

La veritat, però, és que allà on hi ha un valor a defensar hi ha un contravalor contra el qual polemitzar.

El conflicte entre valors és inevitable.