‘The Crown’: una sèrie republicana

Ha tornat The Crown a Netflix amb la quarta temporada. La sèrie continua tan magistral com sempre. Una obra mestra televisiva no només per la qualitat de la producció sinó per tot el que és capaç d’explicar. La sèrie sobre la Corona britànica posa cada vegada més al descobert les esquerdes de la institució, especialment les emocionals. I com aquestes esquerdes van provocant un deteriorament progressiu que afecta el seu deure de servei als ciutadans.

Les interpretacions de tot l’elenc d’actrius i actors continuen sent esplèndides, amb un nivell d’estudi dels personatges reals admirable, tant en les seves expressions facials com en la dicció i el llenguatge corporal. I el disseny de producció i de vestuari la converteix en història de la televisió.

En aquesta quarta etapa, Peter Morgan, el creador de la sèrie, sembla especialment interessat en mostrar encara més les interioritats i turments dels personatges més que no pas els aspectes històrics i polítics, que es converteixen en qüestions tangencials o en l’excusa per explicar millor els protagonistes. Potser, en alguns casos, són fins i tot pinzellades massa gruixudes, com per exemple el terrorisme de l’IRA, que acaba reduït a una anècdota marginal.

El drama pivota al voltant de tres grans personalitats femenines: la reina (Olivia Colman), Margaret Thatcher (Gillian Anderson) i Diana de Gal·les (Emma Corrin), totes tres esplèndides en les seves interpretacions, especialment quan la primera ministra o la Princesa del Poble coincideixen amb la monarca. Són escenes que desprenen una tensió televisiva addictiva. La irrupció de Diana de Gal·les en la trama, a més, permet provocar l’efecte Titànic. Els espectadors sabem quina serà la trista fi del personatge i, per tant, el guió construeix senyals subtils que serveixen per anticipar el desastre. En el segon capítol, per exemple, és extraordinari el simbolisme que es crearà entre la caça d’un majestuós cérvol imperial a Balmoral i l’arribada i acceptació de Diana de Gal·les a la família. En altres episodis, les escales de cargol simbolitzant l’espiral dramàtic de la relació amb el príncep Carles o les grans dosis de laca com a metàfora de la rigidesa de Thatcher seran discretes picades d’ullet que permeten gaudir de la sèrie amb més profunditat. La quarta temporada va adquirint, a mesura que avança, aires de telenovel·la. La reina és cada vegada més reina, més freda, més distant. La seva puntual humanitat sempre està més dirigida als súbdits que als seus propis fills. I, al seu voltant, ens mostren la infelicitat de tots els membres malgrat els seus privilegis: gelosies, egoisme, rivalitat, depressió, desànim, soledat, manca d’objectius, desorientació, rancor, tristesa, resignació... Però tot s’encamina a convertir The Crown en una excel·lent tragèdia grega televisiva, amb el sofriment i el conflicte com a principals pilars de la història, on la catarsi dels personatges i l’aprenentatge moral dels espectadors ens fan veure que The Crown és una sèrie perfectament republicana.