‘The Catalans’

EscriptorEl que està en joc a Catalunya és Europa. Tal com va passar durant la Guerra Civil Espanyola, i en concret en batalles tan importants com la de l’Ebre, el que està en joc aquests darrers mesos al nostre país afecta el conjunt del continent europeu. I una manera d’entendre la societat. Per això aleshores tanta joventut de tot el món va venir a Catalunya a lluitar. Per això avui a Europa, a tot el món, com puc constatar setmana sí i setmana també, una immensa majoria de la ciutadania ens dona suport. No ho fan per catalanisme, ni per simpatia epifànica amb la nostra realitat nacional. Ho fan perquè intueixen que el que està en joc a Catalunya és la mena de societat que molta gent pensava que havia guanyat a la sortida de la Segona Guerra Mundial. Em refereixo a una societat oberta, democràtica, responsable, justa, regida pel rule of law, respectuosa, culta, meritocràtica, solidària i compassiva. El punt de partida no ha estat el mateix, ni l’evolució no ha estat equiparable, posem, a França, Alemanya o el Regne Unit, que a Hongria, Croàcia o Polònia. Ni l’evolució ni el punt de partida no han estat igual a Suècia o Noruega que a Espanya o Portugal. I si filem més prim, ni punts de partida ni evolucions no han estat equiparables a Milà i Nàpols, o a París i Marsella. En tot cas, amb l’esclat de les reivindicacions catalanes, a Europa s’ha posat de manifest un fet: allò que semblava un destí marcat per Schuman, De Gasperi i Adenauer; allò que va definir Churchill al seu discurs de Fulton; allò que va somiar Jean Monnet i que es definia per una manera específica de ser europeu: tot allò sembla que ha deixat de ser percebut com una necessitat per una part important de la ciutadania europea, i per tant dels seus legítims representants. El que està en joc a Catalunya és aquesta manera específica de ser europeus. Guanyant o perdent, els catalans, the Catalans, contribuirem a la victòria o la derrota de la mena d’Europa, i per tant de societat, que la majoria de catalans volem.

Tanmateix hi ha una altra manera d’entendre Europa, una altra manera d’entendre les relacions humanes, una altra manera de construir la societat, els països, les ciutats. No cal anar gaire lluny per veure-ho. De fet tenim molts dels defensors de l’altra manera de fer comunitat entre nosaltres. Hi són a la dreta i a l’esquerra de l’espectre polític. La sort, la sort per a nosaltres, és que aquí no són majoritaris. Ho són, això sí, a Hongria, a Polònia, a Espanya, a una part molt important d’Itàlia i de França. Hi ha molta gent i molts polítics que pensen que la nostra manera de fer societat, la nostra manera representativa, oberta, basada en l’economia social de mercat, en el lliure comerç i la lliure iniciativa; basada en la integració, en la identitat compartida, en el respecte a les creences dels uns i dels altres, antidogmàtica; hi ha molta gent que senzillament pensa que aquesta manera de fer societat i de fer Europa és un error.

El cas català ha tret la màscara a un Estat que vam creure que havia fet la transició a la democràcia plena. És possible que alguns sectors la fessin, més enduts pel corrent dels temps que no pas per una convicció íntima. En tot cas Espanya va esdevenir un estat democràtic, d’arrel constitucional, pensant, creient, militant en la fe d’esdevenir algun dia una mena d’Alemanya del sud. Diferències? Els alemanys van purgar en gran mesura el nazisme. Fins i tot els francesos, salvats per l’honor de De Gaulle, pel geni del ja esmentat Monnet, i per molts resistents, tot i que molts menys dels que diuen, van comprendre que el futur, l’únic futur digne, era el futur de l’Europa oberta. Espanya, en canvi, va deixar els deures per fer. Va ser una decisió pensada, voluntària. Majoritàriament acceptada. D’aquí que, vist a distància, el silenci de la gran majoria de la intel·lectualitat espanyola davant dels atropellaments flagrants i evidents de l’Estat contra la voluntat majoritària dels catalans no sigui gens estrany. Els és natural.

No fa gaires setmanes vaig veure una pintada en un carrer de Londres: “ Catalans must win ”. És el moment de comprendre que el nostre cas és un cas que ens transcendeix. D’aquí la importància simbòlica de la presència del nostre president legítim al cor d’Europa. D’aquí que la presó dels nostres consellers i representants cívics hagi esdevingut el símbol de l’oprobi, a tot el món. D’aquí la iniquitat de tants cossos de l’Estat, als passadissos oficials, al carrer o als estadis de futbol. Ells són dels altres, dels que no només pensen que estem equivocats, sinó que estan convençuts que cal acabar amb nosaltres. Nosaltres, the Catalans, el gentilici que avui a Europa i al món és sinònim de societat lliure.