No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.
Els herois amb qui hem somiat durant la nostra infància i adolescència destaquen pel seu valor, intel·ligència i determinació. Aquesta poció infal·lible sol completar-se amb unes gotes d’agressivitat i crueltat. Però l’heroisme exigeix també cura i compassió. Aquesta és la part oblidada de la història, la que s’amaga al nostre inconscient com un secret íntim. Una dissonància que sovint ens condueix a un sentiment d’impotència perquè veiem reflectit en un món ple d’autoritarismes, agressions, violacions i guerres aquell conflicte que nia en el nostre interior.
Cal tenir molta audàcia per defensar la bondat. Qui s’atreveixi a posar en paraules la necessitat d’empatia o la innegable atracció de les persones bondadoses es trobarà amb mirades de menyspreu, les reservades als “dèbils d’esperit”, i serà ràpidament titllat de “bonisme”, aquest terme insondable convertit en insult per desvirtuar una de les millors condicions humanes. El resultat és que reservarem a les relacions personals i d’àmbit domèstic les actuacions d’atenció vers els altres, de solidaritat, d’empatia, afecte i amor, i les desterrarem de l’àmbit públic, de les organitzacions i la política, on seguiran triomfant els macarres, els dolentots, els agressius i els invulnerables. Això no és nou: la història està farcida d’exemples de mafiosos que vessen la seva tendresa en moments d’intimitat, o de sàdics jerarques nazis que es transformen, com el mateix Proteu –el deu mític de la metamorfosi–, en pares amorosos a l’arribar a la llar. En un món autoritari, teixit d’odis i menyspreus, l’empatia pot acabar sent el nostre desig inconfessable.
Mentrestant, com un corrent subterrani, la ciència va sumant investigacions a favor de l’empatia des de la neurologia, la medicina i la psicologia. El psicòleg Steven Pinker ha anunciat que estem en “l’era de l’empatia”, formulant més un desig que una realitat. Però és ben cert que hi ha múltiples llibres sobre el tema i que persones rellevants n’han destacat la importància. L’expresident dels Estats Units Barack Obama va reiterar als seus discursos que la falla de la nostra societat actual és un dèficit d’empatia. L’historiador Yuval Noah Harari, en el seu fascinant llibre Sàpiens, assenyala la cooperació com el factor cabdal que possibilità la supervivència de la vida humana. I també el reputat economista Jeremy Rifkin escriví La civilització empàtica, llibre en què defensa la necessitat d’avançar cap a una consciència empàtica global en un món en crisi. Fer-ho o no fer-ho determinarà el futur de la nostra espècie.
En l’àmbit psicològic destaca el llibre del professor Andrew Solomon Lluny de l’arbre, un compendi d’històries de mares, pares i fill(e)s en què la mirada compassiva i comprensiva de les diferències entre ells aconsegueix superar situacions duríssimes de drogoaddicció, delinqüència, autisme, discapacitats o trastorns mentals, entre d'altres. La recerca desmunta prejudicis i navega a favor de la superació dels estigmes gràcies a la capacitat d’empatia d’un(e)s i d’altres. La clau de les històries és reflectir les enormes diferències entre persones i, alhora, la seva dolorosa similitud, aquesta aparent paradoxa que és l’essència de la humanitat.
L'allau de publicacions entorn de l’empatia té també els seus inconvenients. Un d’ells és la banalització del terme, quan no la utilització superficial del concepte des de la vessant de l’autoajuda. L’empatia no és una emoció passatgera i narcisista que es produeix mentre mirem les desgràcies alienes a la televisió. L'empatia es relaciona amb la bondat i amb la compassió, però no significa el mateix. De fet, no va formar part del nostre lèxic comú fins a principis del segle XX i no ha estat fins a les primeres dècades del XXI que s’ha incrementat la seva presència a la societat i ha esdevingut un dels valors culturals contemporanis. Segurament no és casualitat que la seva expansió hagi coincidit amb la incorporació massiva de les dones al món laboral i a llocs de decisió durant el darrer segle. És preocupant, no obstant, que no la trobem als programes educatius, polítics, empresarials o judicials.
“No pregunto al ferit què és el que sent, jo mateix em converteixo en el ferit”, diu Walt Whitman a “Cant de mi mateix”. L’empatia es posa al lloc de l’altre i això permet actuar des de l’enteniment profund. Supera els conflictes entre “nosaltres” i “ells”, crea ponts. És el revers de l’entropia, que comporta caos i desordre. L’empatia és el mur que atura la crueltat i construeix civilització.
