El testament polític de Prat de la Riba

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEnric Prat de la Riba, que en el seu llibre immortal, La Nacionalitat Catalana, definia mestrívolament l’essència del catalanisme, ens deixava, en el Manifest dels parlamentaris de la Lliga al país, redactat pel juny de 1917, pocs dies abans de la seva mort, el seu testament polític. Era el complement d’aquell altre escrit de març de 1916, on el catalanisme històric articulava la seva intervenció en la política general espanyola. Llegit avui, setze anys després, veiem que no ha perdut encara aquella actualitat perenne que tenen totes les actuacions i totes les paraules d’Enric Prat de la Riba. El Seny Ordenador de la nostra terra, el Renovador de la Unitat Catalana, podia constatar en juny de 1917 que les comunitats governants d’aleshores no havien sabut organitzar res, ni tan sols organitzar-se elles mateixes, d’on deduïa la ineptitud de l’Estat, la incapacitat extraordinària dels organismes estatals per a qualsevol tasca d’eficàcia efectiva. Sorprèn, en veritat, a través de més de tres lustres de distància, amb l’agudesa de la crítica, la similitud de les situacions. Fa més de dos anys que, amb l’adhesió activa o passiva de tots els ciutadans, fou implantat el nou règim, i encara la mateixa Constitució no ha regit, en la seva integritat funcional, ni un sol dia. El nou règim no ha fet encara la seva llei municipal pròpia i, en matèria d’administració local, viu dels retalls i de les supervivències de la Restauració i de la Dictadura. No ha organitzat encara les Diputacions, on hagin de subsistir. No ha sabut crear una burocràcia orgànica, viva, al servei civil i actiu del país. Ni tan sols ha promulgat una veritable llei electoral, acontentant-se amb el que el senyor Ossorio i Gallardo anomena, ben justament, un aparell ortopèdic. Enric Prat de la Riba creia que l’única solució renovadora era donar a l’Estat espanyol una constitució federativa. La República no ha sabut trencar totalment, encara, en aquest punt, amb la tradició centralista i unitària de la Monarquia. L’Estatut de Catalunya és un pas gegant i per la via renovadora. Cal reconèixer-ho amb tota lleialtat. Però l’Estatut de Catalunya és encara una excepció en el conjunt de les terres hispàniques i la seva implantació ensopega amb fregaments i amb prejudicis que són, també, supervivències de la Monarquia. La República Espanyola no és encara una República Federal, ni tan sols una República federable, [...] La posició que ha d’adoptar el catalanisme polític és, fonamentalment, a l’any 1933 la mateixa que era a l’any 1917. Catalunya endins, una tasca infatigable, irreductible, de restauració pairal, de recatalanització, de reconquesta del propi esperit, ara més necessària que mai. Catalunya enfora, una lleial col·laboració amb els altres pobles hispànics, per a consolidar entre tots la República, una República democràtica, alliberada definitivament de tots els atavismes ancestrals [...]