Tertulianejar de Nadal: quina feinada

La figura literària podria anomenar-se “exageració interessada” o “exageració pecunària”. Seria el contrari d’una reducció a l’absurd. La comet el tertulià, l’articulador, l’orador i el seccionador que ha de sortir del pas, omplir uns minuts, un paper. En aquestes dates, en aquests dies en terra de ningú, quan Nadal és massa a prop i ja massa lluny, cal, també, opinar d’això. Cal posar-s’hi molt a favor, o molt en contra, per fer una mitja tinta s’ha de ser Josep Pla i, sobretot, no viure en aquest segle. Els arguments del bitllet, gravat per ser emès a les vuit del matí del dia vint-i-vuit, per força han de ser gruixuts. “Un cop hem fet que la pobra iaia mengi vint-i-sis pilotes, tot tornarà a la normalitat...”, dirà l’un. “Ens prometrem, com en els últims quinze anys, que farem règim, però serà una altra mentida”, dirà l’altre. “Convidar els cosins que odies...”, refilarà el de més enllà.

Es tracta d’una mentida que et va bé per l’argument ja construït. Com quan algú critica l’escola d’abans –l’escola a què jo anava– on “un senyor dalt d’una tarima pontificava i vomitava una lliçó”. No hi havia tarimes, però potser haurien anat bé, i cap senyor o senyora pontificava, ni vomitava cap lliçó. T’ho inventes.

Aquest article o bitllet que comença amb un “diuen que Nadal és...”, sense explicar qui ho diu, per després rebatre-ho, és involuntàriament humorístic. Ni la tieta menja vint pilotes, ni fa quinze anys que promets anar al gimnàs (sense ironia), ni odies tant algú per convidar-lo a casa.

Nota. Algú podria dir que he comès la figura literària “exageració interessada” per parlar de qui parlo en aquest article.