¿És possible fer una crítica de la política que no acabi sent antipolítica? ¿Es pot evitar caure en la superioritat moral? I quines són les conseqüències no volgudes de fer una crítica antipolítica moralment arrogant? Si per a les dues primeres preguntes no hi ha respostes clares, per a la tercera sí: l’antipolítica feta des de la superioritat moral és la que justifica i infla el vot dels moviments antisistema, siguin d’extrema dreta o d’extrema esquerra.
Certament, de raons per ser molt crítics amb les dinàmiques polítiques no en falten. Encara més, la crítica política és una necessitat per al control públic de l’acció democràtica. Però, des del meu punt de vista, és fonamental que la crítica posi més l’accent en fer possible la comprensió de la complexitat de la gestió del poder que no pas que s’abandoni a l’habitual propaganda partisana o a la maledicència generalitzada contra els polítics.
La batussa política a la xarxa ha convidat a l’exabrupte. L’anonimat, la brevetat, la precipitació o els “m’agrada”, tot convida a l’addicció que genera el confort de donar-nos la raó els uns als altres. Que la xarxa ha trasbalsat el debat polític, doncs, és una evidència vist que els primers que hi recorren són els mateixos polítics. Però que el debat a la xarxa prengui un to tavernari no hauria d’escandalitzar, més enllà del fet que ara queda escrit allò que abans es perdia en la somnolència d’una sobretaula familiar o en la cridòria al voltant d’una timba al cafè del poble, entre caliquenyo i cigaló.
Tanmateix, ningú amb dos dits de front pot esperar que a la xarxa, amb poques excepcions, hi hagi veritable crítica política. El problema sorgeix quan tota la deliberació política se situa en la tertúlia mediàtica. I quan es pot sentir en una programa de màxima audiència i en l’homilia matinal de qui el condueix, que el govern és “can pixa i rellisca”. O quan s’interpreten els daltabaixos polítics en termes d’excés de personalisme, de poca talla, de mirada curta... Naturalment, si el que es vol és fer trontollar un govern, o si es vol dissimular el propi personalisme i l’escassa capacitat d’anàlisi, res a dir. Però si es vol explicar el perquè d’una inestabilitat governamental, les raons d’un conflicte entre forces polítiques o les dificultats per liderar una presa de decisions eficaç, per responsabilitat, caldria evitar aquest to perdonavides. Al capdavall, la superioritat moral sol ser l’amagatall i la cuirassa de la insolvència ètica.
Es pot al·legar amb raó que el llenguatge de bona part del debat polític també té aquest to barroer i de menyspreu cap a l’adversari. El cinisme argumental és desesperant i crea un marc de desconfiança que també acaba atrapant qui l’empra. Però és precisament per això que l’anàlisi i la crítica no haurien de fer de crossa d’aquestes dinàmiques pròpies del combat polític, sinó proporcionar els elements de reflexió per descobrir-ne les raons de fons. Comprendre la política no és pas justificar-la, sinó mostrar-ne el rerefons i descobrir els interessos que hi ha en joc. I, sobretot, és assenyalar els determinants estructurals que posen els límits a les perspectives voluntaristes que fan creure que allò que no fan els polítics és simplement perquè no volen fer-ho i que fàcilment condueixen al moralisme polític frívol i banal.
En qualsevol cas, només ha fet falta escoltar el discurs polític de l’extrema dreta en aquestes passades eleccions per constatar la seva base tan cínicament antipolítica, que acabava exigint la desaparició de la institució per a la qual demanava el vot. I tal com deia al principi, si establir les condicions i els límits d’una bona crítica política no és fàcil, en canvi es pot afirmar amb seguretat que, ni que sigui sense voler, han estat els registres asfixiants de l’antipolítica a la tertúlia pública els que han ajudat a inflar l’extrema dreta fins a un punt difícil de suportar. Naturalment, sense que en puguem esperar ni un bri d’autocrítica.
Salvador Cardús és sociòleg.
