"Amb els terroristes": el 'Harlem shake' dels jutges i els tractors
El Harlem shake va ser una broma transcultural que va inundar les xarxes socials cap a l'any 2013. El modus operandi era com segueix: veiem en vídeo una persona emmascarada ballant el tema Harlem shake de Baauer al costat de la veu del raper porto-riqueny Héctor el Father, a qui se sent dir, en castellà: “Amb els terroristes”. El nostre solitari emmascarat balla només durant uns 15 segons mentre l'envolten persones que, aparentment, l'ignoren. De sobte hi ha un canvi de ritme en la música i tota una multitud disfressada balla durant 15 segons més. La gràcia que va convertir la broma del Harlem shake en un èxit viral (fins i tot a La Tuerka en vam fer un!) es deu al contrast entre les dues escenes.
Potser sense saber-ho, els jutges comandats pel sempre insuperable Manolo García-Castellón, així com els fiscals del Suprem, s'han inventat la seva pròpia broma Harlem shake, en què la gràcia de la seva broma descansa en el contrast entre “els terroristes”. No em segueixen? M'explico.
Si un agricultor, molest amb el fet que l'obliguin a vendre amb preus a pèrdues, llança des d'un pont una alpaca incendiada a la carretera contra una furgoneta, aquest agricultor no està “amb els terroristes”. Si aquest agricultor fos català i independentista i la seva alpaca incendiada volés contra la furgoneta per reclamar una república catalana, aquest agricultor estaria “amb els terroristes”, que diria Héctor el Father. Si un grup de pagesos sacsegen un vehicle de la Guàrdia Civil, no es pot parlar de terrorisme. Si en comptes d'aquest grup fossin els Jordis els que pugessin al cotxe de la Benemérita armat per desconvocar una concentració, sí que hi hauria terrorisme per al clan de García-Castellón. Si una pedra volés des d'un grup de manifestants i impactés i deixés ensangonat el rostre d'un agent, els jutges haurien de preguntar-se si els que han llançat la pedra són independentistes o no per poder qualificar el delicte. Si durant els talls de carretejar mor un turista francès d'un infart, novament hauríem de dilucidar si el turista és una víctima o no de terrorisme en funció del motiu del tall de la carretera.
Ja veuen que miro de prendre'm tot això amb ironia, però estem assistint per televisió a la fi de la separació de poders i fins i tot a la fi de l'aparença d'una certa separació de poders. És evident que la ideologia i els valors de qualsevol autoritat judicial influiran en la seva manera d'interpretar el dret i les lleis. Això no només és freqüent, sinó que és perfectament lògic. Però el que està passant a Espanya és que els amplíssims sectors reaccionaris de la judicatura i de la fiscalia han assumit una missió militant que ni tan sols pretén dissimular que la seva feina contra l'amnistia i contra l'independentisme no té res a veure amb les lleis i amb la Constitució, sinó amb una voluntat política inequívoca.
El problema és que des del moment que els jutges deixen de semblar el que haurien de ser i es converteixen en la primera línia de l'acció política de la dreta espanyola, la democràcia liberal, com a sistema de regles cridat a emmarcar els conflictes polítics, passa a millor vida. El deliri governamental, pensant que introduint canvis a la llei d'enjudiciament criminal aconseguirà esquivar la voluntat militant d'amplis sectors de la judicatura, expressa fins a quin punt la crisi de règim pot estar derivant en una crisi d'estat, la primera expressió de la qual és la rebel·lió dels aparells de l'Estat. Això eren bàsicament les clavegueres: aparells d'estat en rebel·lia contra la seva pròpia legalitat, aliats amb els braços mediàtics dels poders oligàrquics.
Què cal fer? És alhora senzill i difícil. Cal assumir, bàsicament, que l'Estat és (almenys mentre no arribi la dreta al consell de ministres) un dels grans terrers de confrontació política. Si el PSOE i els seus aliats parlamentaris no aconsegueixen canviar la correlació de forces a l'interior de l'Estat, i això passa en primer lloc per posar fre a la magistratura reaccionària, només serà qüestió de temps que el moviment de les togues converteixi el seu Harlem shake en una broma molt pitjor.
