La negociació i l'aprovació de la llei d'amnistia ha posat de manifest la relació entre les normes de dret de la Unió Europea i les normes de l'ordenament jurídic intern de l'estat espanyol. En aquest context, un dels aspectes rellevants de la llei d’amnistia ha estat la determinació de la noció de terrorisme, arran de la instrucció de la causa de Tsunami Democràtic a l'Audiència Nacional.
La noció de terrorisme establerta en l’ordenament jurídic espanyol (llei orgànica 2/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, en matèria de delictes de terrorisme) és materialment més àmplia i indeterminada que la prevista en el dret de la UE (Directiva (UE) 2017/541 del Parlament Europeu i del Consell de 15 de març de 2017 relativa a la lluita contra el terrorisme). Així, l'article 573 del Codi Penal, tal com es va modificar l’any 2015, defineix la noció de terrorisme com la comissió de qualsevol delicte greu contra la vida o la integritat física amb la finalitat de subvertir l'ordre constitucional o suprimir o desestabilitzar greument el funcionament de les institucions polítiques o de les estructures econòmiques o socials de l'estat. La directiva, adoptada l'any 2017, que havia de ser transposada pels estats membres com a molt tard el 8 de setembre del 2018, defineix el delicte de terrorisme com un acte intencionat contra la vida d'una persona que pugui tenir com a resultat la mort, amb la finalitat d'obligar els poders públics a realitzar un acte o abstenir-se de fer-ho o desestabilitzar greument o destruir les estructures polítiques, constitucionals, econòmiques o socials d’un país.
En aquest sentit, la directiva és més precisa tant pel que fa als actes constitutius de delictes, atès que els atemptats contra la vida han de ser intencionats i han de causar la mort, com pel que fa a la finalitat d'obligar indegudament els poders públics a realitzar un acte o abstenir-se de fer-ho.
La diferent regulació de la noció de terrorisme planteja una sèrie de dubtes jurídics.
En primer lloc, es planteja la possibilitat que un estat membre pugui ampliar la noció de terrorisme més enllà del previst en una directiva, que és una norma mínima. Aquesta possibilitat, que probablement s'argumentarà, condueix a denegar l'efecte útil d'una directiva, atès que si cada estat pot regular de forma diferent una noció definida en el pla de la Unió Europea, el dret comunitari esdevé paper mullat. En aquest sentit, cal recordar que les directives són un tipus de norma obligatòria per als estats pel que fa al resultat, però que deixen a les autoritats nacionals l'elecció de la forma i dels mitjans. La finalitat d'aquesta directiva, com disposa el seu article 1, és establir unes normes mínimes relatives a la definició de les infraccions penals i les sancions en l'àmbit dels delictes de terrorisme.
Un segon problema jurídic que es planteja és la incompatibilitat entre ambdues normes. Aquest problema jurídic ha estat resolt pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea des dels anys 60 (sentència de 15 de juliol de 1964, Costa c. Enel, afer 6/64, entre d'altres) en el sentit que tot jutge nacional té l'obligació d’aplicar íntegrament el dret comunitari i protegir els drets que es confereixen als particulars, deixant sense aplicació tota disposició eventualment contrària de la llei nacional, anterior o posterior. Aquest Alt Tribunal va fonamentar jurídicament el seu raonament, en especial, en el fet que si una norma de dret comunitari variés d'un estat a un altre, es posarien en perill els objectius de la Unió. A més a més, el tribunal ha proclamat la primacia del dret de la Unió Europea amb independència del rang de la norma interna eventualment contrària a la comunitària, fins i tot en els casos en què la norma nacional tingui rang normatiu constitucional.
En definitiva, al meu parer, una eventual contradicció entre la noció de terrorisme en el dret intern i en el dret de la Unió Europea s'hauria de resoldre jurídicament mitjançant la interpretació del Codi Penal a la llum de la directiva europea.
