El terrorisme i el mirall de Dràcula

Primera Intifada, Jerusalem. Un executiu israelià feia cua per comprar un dònut i un cafè per esmorzar, amb una metralleta Uzi penjada a l’espatlla: el contrast amb la quotidianitat era brutal. Em va dir que la portava per si de cas s’havia de defensar. Vaig pensar que el desarmaria si més no retòricament oposant-li que el combat no era “en igualtat d’armes”, de pedres contra bales. Va respondre: “Les pedres també maten”. A l’altre costat, Al-Fatah atura els cotxes amb què ens desplaçàvem uns quants periodistes –jo anava amb l’enyorat Toni Traveria–, encanonen el guia i el xofer amb un kalàixnikov, se’ls enduen i a nosaltres ens porten a fer un te verd ensucrat amb el cap d’aquella zona –“Welcome to Palestina, my country”–, que ens raona la seva visió del contenciós. Tres hores, retorn al cotxe, retrobament amb els retinguts.

Joseba Sarrionandia teoritza que circumdant la violència amb petits detalls s’entén millor la complexitat.

La Intifada va començar el 1987, poc després que ETA volés Hipercor amb un cotxe bomba, vint-i-un morts i quaranta-cinc ferits. Un atemptat terrorista de llibre i la primera reflexió creuada entre una qüestió que coneixia, la basca, i una altra, la palestina, que descobria, amb un rerefons irlandès entre l'una i l’altra. Les accions terroristes són evidències i els terroristes són opinables.

El “terrorisme” arrenca al diccionari de l’Acadèmia Francesa de 1789, arran de la Terreur de Robespierre. L’enciclopèdia de Pierre Larousse de 1875 va en el sentit de l’Acadèmia, que atorga de bon començament un component polític a aquella aleshores nova marca semàntica. Joan Coromines esmenta Robespierre al seu diccionari. Maria Moliner al castellà, Garzanti a l’italià i l’Enciclopèdia Britànica tenen en compte l’etiologia política, com els diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana i de l’Institut d’Estudis Catalans; el DIEC2 online l’entra així: “Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”.

L’acte terrorista és clar, i encara més quan –com tan sovint, desgraciadament– l’associem a una massacre indiscriminada: moltes víctimes, morts i ferits civils amb morbosos afegits de crueltat, amb la finalitat de pressionar un enemic que no es pot batre en els camps de batalla convencionals. La rereguarda és l’objectiu i els “danys col·laterals” esdevenen centrals, d’aquí que tractadistes militars considerin avui el terrorisme com una tercera guerra mundial multifocal i difosa en espai i temps, amb els fonamentalismes islàmics com a actors principals. Nova York, París, Madrid, Barcelona, Cambrils, el concert del Nègueb...

El terrorisme és, en la lògica militar, més propi dels que no poden optar a guanyar una guerra de posicions, per tant en general és extraestatal i il·legal, i, com a tal, a la deslegitimació moral essencial del crim s’hi afegeix la deslegitimació política, almenys des que ho va teoritzar Lenin. Però els estats democràtics també fan terrorisme, encara que no se l’anomeni com a tal: dels bombardejos aliats de Dresden i Hamburg, i les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, al drama d'aquesta setmana de setge, aviació i artilleria d’Israel sobre Gaza. I el terrorisme d’estat de les dictadures, els genocidis, pogroms i exterminis, que són justament a les arrels modernes del conflicte antic entre Israel i Palestina, amb dos canvis de paradigma repartits: descendents de víctimes del nazisme que esdevenen victimaris, i descendents de moviments d’alliberament nacional palestins d’esquerres que passen a mujahidins de la jihad.

Si el “terrorisme” substantiu és evident, l’aplicació de l’adjectiu terrorista és més envitricollada. El que fa una acció terrorista és un terrorista, però la definició genèrica pot admetre matisos en funció de la propaganda de part que comporta cada contenciós. En el judici a París de 1990, Iulen de Madariaga, cofundador d’ETA, li va etzibar al magistrat que l’acusaven del mateix que la Gestapo havia acusat el senyor del quadre que presidia la sala, el president Mitterrand, i l’heroi de la Resistència Jean Moulin. En la guerra que ens ocupa, el llenguatge usual declina soldats israelians i terroristes palestins, tot i que uns i altres han protagonitzat episodis terroristes i admeten l’intercanvi de “terroristes” israelians, en aquests casos, i “milicians” palestins quan fan accions estrictament militars.

En el meu treball de recerca de doctorat vaig definir terrorisme com “l’ús de la violència per motius polítics que afecta societats civils en guerres no declarades, i que requereix el concurs dels mass media en una doble via en conflicte: des de l’àmbit del terrorisme, per assolir les seves fites psicològiques d’extensió de la por amb efectes desestabilitzadors; i des de l’àmbit dels estats per deslegitimar-lo genèricament reduint-lo a l’àmbit de la delinqüència comuna”. Més col·loquialment, el terrorisme és violència adversària; la dels “nostres” no es veu: Dràcula al mirall.