Les paraules, com les persones, les apreciem, les detestem, ens són indiferents. Com les persones, també, podem no creuar-nos-les mai o no parar d'ensopegar-hi. És el cas del terme terrorisme. Avui fins a la sopa. No sempre ha estat així. El vocable s'encunya amb la Revolució Francesa ("la terreur") i agafa notorietat a partir de la segona meitat del segle XIX, quan el recurs a les bombes es torna decisiu en el combat contra les velles estructures (primer a Rússia, després per tot Europa i Amèrica). Els diccionaris no ens converteixen en filòlegs, però ens ajuden a orientar-nos. Amb el desprestigi de les paraules, que les guerres culturals han posat en circulació, aquests guardians de la lexicografia són més indispensables que mai, sobretot entre nosaltres, que hem fet del bel·licisme en matèria conceptual un acte d'agressió a ultrança.
Si no volem perdre, doncs, el món de vista anem a les fonts. Terrorisme? Ha dit terrorisme? A veure què diu el diccionari. Els anglesos, per començar. Clars i breus. El terrorisme és una “acció violenta amb finalitats polítiques" (Cambridge Diccionary, en línia). Com els anglesos, els alemanys també són concisos: "Exercici del terror per aconseguir determinats objectius en el camp polític" (Gerhard Wahring, Deutsches Wörterbuch, 1986). Igualment de contundents són els italians, que descriuen el terrorisme com el "recurs a mitjans despietadament violents i il·legals en la lluita política" (Dizionario Garzanti della lingua italiana, 1979). Més prolixos i detallistes es mostren els francesos, que conceptualitzen el fenomen com un "conjunt d'actes de violència (atemptats, segrestos, etc.) realitzats per una organització o un individu per crear un clima d'inseguretat, per fer xantatge a un govern, o per satisfer l'odi cap a una comunitat, un país o un sistema" (Dictionaire Larousse de la langue française, en línia).
Fins aquí les llengües estrangeres. Què diuen els diccionaris de més a prop? Els catalans no s'allunyen gaire de la línia marcada pels exemples anteriors: "Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política". (Gran diccionari de la llengua catalana, en línia). ¿I quina definició trobem en els diccionaris espanyols? També semblant. "Uso de la violència, particularment con comisión de atentados, como instrumento político" (Maria Moliner, Diccionario del uso del español, 1991). No menys interessant és la descripció de Julio Casares en el seu prestigiós Diccionario ideológico de la lengua española (1975). Hi defineix el terrorisme amb dues accepcions. "1. Dominación por el terror [en referència al terrorisme d'estat] i 2. polit. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror". Membre de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), Casares és l'inspirador d'aquest terme en el diccionari de l'esmentada institució, almenys en l'edició del 2001, on es repeteixen literalment les dues accepcions del seu Diccionario ideológico: "1. Dominación por el terror / 2. polit. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror".
Fins aquí, els filòlegs anglesos, alemanys, italians, catalans i espanyols semblen estar d'acord. La matriu definitòria del terme terrorisme és la violència amb objectius polítics. Però el 2014, la RAE, en un nou lliurament del seu diccionari anomenat del Tricentenari, obre la porta a una ampliació del perímetre del vocable. A les dues accepcions de l'edició anterior, que posen l'èmfasi en la violència, s'hi afegeix una tercera que diu així. "3. Actuación criminal de bandas organizadas, que, reiteradamente y por lo común de modo indiscriminado, pretenden crear alarma social con fines políticos". El lector que m'ha seguit fins aquí suposo que deu haver tingut el mateix ensurt que jo. De la nova accepció ha desaparegut el concepte violència, que ha estat substituït pel terme molt més difús criminal. Criminal, segons la mateixa RAE, és tot allò "relatiu al crim" i crim és definit en tres apartats com a: "1. Delito grave. 2. Acción indebida o reprensible. 3. Acción voluntaria de matar o herir gravemente a alguien". Tenint en compte que la violència era subsumida per les dues primeres definicions (les que venien de Casares), no queda més remei que identificar "criminal" amb "delito grave" o "acción indebida y reprensible", una manera de tirar aigua al vi de la violència, un acte de confusió conceptual, accentuat per l'ús de l'expressió, impròpia d'un treball amb pretensions científiques, d'"alarma social".
Amb altres paraules. A partir del 2014, la RAE amplia el terme terrorisme a actes de contorn extremadament difús dins dels quals pots caber qualsevol acció reprensible que pertorbi la bona digestió (alarma social) d'algun dels molts col·lectius amb el voraviu altament inflamable. El gest resultaria innocu si no fos que la RAE és la brúixola lingüística de polítics, jutges, cossos armats i periodistes. La dissolució del terror en mer ensurt que altera migdiades sobta, i molt. Les dates del canvi d’opinió, entre el 2001 i el 2014, són significatives. El lector ben informat deu recordar almenys dos esdeveniments transcendentals en la vida política del país: la sentència de l'Estatut, el 2010, que va posar en marxa les manifestacions independentistes a Catalunya, i el moviment dels indignats, conegut com a 15-M, el 2011 a Madrid i després arreu d’Espanya. ¿Són sensibles els filòlegs a la realitat política?
