“El que va passar a Catalunya és terror pur i feixisme”, ha dit Feijóo. El president del Partit Popular, escandalitzat per una llei d’amnistia tan robusta que convida a l’exili, ha donat la seva versió dels fets. I jo hi estic d’acord. La repressió espanyola i el feixisme persistent, ben representat en el seu partit, ens van causar terror. Les hòsties que la policia va repartir per impedir posar un vot en una urna ens van fer mal i por. El judici de la vergonya va demostrar, com ara la justícia ho està tornant a posar de manifest, que l’estat espanyol té un dèficit democràtic notable, fregant l’excel·lent. Esclar que Feijóo no ha dit el que ha dit des d’aquest punt de vista. Per això la Història sempre depèn de qui l’explica. El relat espanyol sobre què ha passat a Catalunya parla del nacionalisme català en termes reaccionaris, com si defensar la sagrada unitat d’Espanya no fos nacionalista. Deia Joan Fuster que "ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió". El relat espanyol diu que s’han de salvar totes aquelles persones que se senten espanyoles a Catalunya, que és com s’haurien de sentir totes les catalanes en una Catalunya que forma part d’Espanya per la gràcia divina. Quan alguns parlen d’aconseguir la pau social només estan parlant de submissió, perquè no hi pot haver pau social quan el que es fa és reprimir judicialment un moviment polític. Però això ho sap tothom.
Aquesta setmana s’ha fet popular un còmic alemany per un espectacle que ha fet en anglès a Barcelona. Una traductora del públic que viu a Catalunya es va queixar que aquí es parlés el català. El còmic, convertit en un heroi gràcies a la pau social que es viu a casa nostra, va respondre el que qualsevol persona amb sentit comú i respecte per la cultura en general i per les llengües en concret hauria respost. Va fer veure a la traductora, entre rialles, que el problema el tenia ella perquè no podia anar a viure a un lloc i preguntar-se com és que la gent del lloc on havia anat a viure parlava la seva llengua. Perquè ho acabés d’entendre, li va dir que provés d'anar-se’n a França i preguntés als francesos per què parlen en francès. I heus aquí el nostre problema. Tant és com sigui de gran o de petita una llengua; mentre no tinguem un estat propi tothom ens pot qüestionar per què parlem la nostra llengua a casa nostra. Perquè a ningú se li acut preguntar això mateix a una danesa o a un portuguès. Per això una resposta que només és de sentit comú converteix una persona en un ídol i un simpatitzant de la causa, quan en realitat no és així. Però és tanta la nostra necessitat que algú ens entengui i defensi els nostres drets amb empatia, que ja s’ha construït un monument mental a un noi que passava per aquí i va dir el que hauria de dir qualsevol. I a mi, què voleu que us digui, em fa una tristor immensa veure com el nostre dret lingüístic és devorat permanentment per una raó política, sense cap sensibilitat pel que representen les llengües maternes, però amb la maldat suficient dels que saben que, quan desapareix una llengua, amb ella desapareixen també els pobles.
Han començat les restriccions per la sequera i mentrestant el que ens plou a sobre és el que ja ens plou des de fa temps. I en excés. No hi ha aigua, però tenim cada dia un xàfec destacable de mesquinesa. Si voleu, afegeixo els beneficis rècord dels bancs, però entenc que necessitem una mica d’aire i ho retiro. En català a Catalunya.
