El territori perdut de la República

Ens havien anunciat que cinc regions, potser sis, caurien en mans del Front Nacional. Doncs bé, el poble francès va reaccionar. Va tornar a les urnes. I el resultat és que aquest partit xenòfob, racista, hostil al que constitueix el geni i la grandesa de França, va ser derrotat a tots els llocs on semblava que s’imposaria.

Hi deu haver gent a qui sorprèn un país tan estrany com França, que mai és tan gran com quan està al caire de l’abisme. Els deu preocupar -i amb raó- que calgui una situació de perill extrem, gairebé de perill per a la pàtria, perquè els nostres ciutadans recuperin el seny i tornin al camí de la raó. I potser sí que ens sap greu no ser un d’aquells pobles corrents, prosaics, capaços de ser ells mateixos a una velocitat de creuer normal sense haver de sentir de prop el xiulet de les bales de canó. Però les coses són així. I no intentaré amagar la meva satisfacció de veure que a aquests pocavergonyes pagats d’ells mateixos del FN els ha caigut la careta: han recuperat el to ple d’odi i de fúria populatxera que probablement és la seva autèntica veu. Victòria de la República. Triomf de la resistència ciutadana.

França va votar massivament, es va unir per afirmar que no vol que la banda de Le Pen s’apoderi de les seves regions. És la primera lliçó de les eleccions de diumenge passat, i és reconfortant.

Però què va passar? Què va fer que el país reaccionés?

Per descomptat, entre la primera i la segona volta de les eleccions no va passar res que aportés una solució per al malaise (malestar) dels francesos. Ni tampoc es va fer cap promesa que donés una resposta a les “preguntes difícils” formulades pels electors del FN. No. El que vam veure va ser un sobresalt moral. Un acte de legítima defensa de la societat i el món de la política.

I, entre les dues voltes, es va imposar una idea senzilla, molt senzilla i repetida per les autoritats morals i polítiques que encara queden a l’Hexàgon: per molt que remodeli la seva façana, el Front Nacional no ha sigut, no és ni serà mai un partit com els altres... Fa tant de temps que ens diuen que l’estigmatització del Front Nacional no funciona, que el reforça en comptes de debilitar-lo! No era veritat fa vint anys. I no em cansaré de repetir que quan la dreta i l’esquerra morals eren fortes, quan associacions com SOS Racisme (sí!) traçaven unes línies clares i visibles, era possible frenar el FN. Però quan aquestes línies es van difuminar, quan els dics es van esfondrar i quan els sentinelles antiracistes es van deixar intimidar o van abaixar la guàrdia, el FN es va poder instal·lar en la societat sense problemes.

Doncs bé, el mateix passa ara. I aquesta divina sorpresa no la devem a la deferència dels grans partits, que, com ens diuen fins a la nàusea, suposadament “han sentit el missatge” dels votants “enrabiats”. Ben al contrari, la devem al fet que un nombre suficient de votants han acabat per entendre que en aquesta mateixa ràbia, en les paraules que fa servir i en els portaveus que ha triat, hi ha alguna cosa que representa una amenaça per a la República, que s’oposa a la democràcia i traeix els valors de la pàtria. Aquesta és la segona lliçó.

Què passarà en el futur? ¿Com podrem impedir que l’ona que acaba de retrocedir es torni a aixecar amb força, recuperi l’impuls i rompi encara amb més ímpetu en les pròximes eleccions presidencials?

Les “xifres de l’atur” hauran de millorar, sens dubte. “Més creixement”, evidentment. També necessitarem “esforços” i “gestos” adreçats a aquest terç de la població menor de 30 anys i a gairebé la meitat de treballadors del sector industrial i de serveis que suposadament van expressar la seva “exasperació” i angoixa votant el FN. D’acord, però res d’això podrà substituir mai l’aparició d’homes i dones que, invocant un pla moral superior, tornin al discurs públic el prestigi que ha perdut.

Cap estratègia funcionarà si l’apliquen uns mediocres que, en una comèdia política tan deshonrosa com vana, corren als estudis televisius per prometre, amb la mà al cor, que han captat clarament el “famós missatge”.

Així doncs, la clau, ens agradi o no, serà dir en veu ben alta, no solament als dirigents sinó també als votants del FN, que no hi ha resposta per a les “preguntes difícils” que el partit els planteja.

Hi ha hagut altres períodes de la història política de França en què sectors sencers de l’electorat es van situar fora del camp de joc, i ningú els va anar a pidolar que hi tornessin. Que jo sàpiga, Georges Clémenceau, Jean Jaurès i Raymond Poincaré no van anar a buscar els vots de gairebé la meitat de l’electorat que, amb motiu del Cas Dreyfus, s’havia marginat de la República.

Ni tampoc, que jo sàpiga, el general De Gaulle va anar amb gaires contemplacions amb els partidaris d’una Algèria francesa quan els va dir que, fet i fet, no els entenia. Ni Pierre Mendès France va tenir gaires escrúpols per dir als comunistes que no volia el seu suport per governar.

França ha de recordar ara aquests grans moments de la seva tradició republicana i els ha de considerar un model per als líders actuals. Per reconquistar els territoris de la República que són els territoris del FN, caldrà un coratge polític del qual, ara com ara, veiem pocs exemples.

Copyright Project Syndicate