Terricabras, pensament com a defensa personal

Josep Maria Terricabras era d’aquelles persones que et feien aixecar el cap. Tu et lleves a toc de despertador, compleixes amb les teves obligacions, si de cas murmures algun insult davant les pantalles pel mal que hi ha pel món i te’n vas a dormir fins a l’endemà, impotent, indiferent o alleugerit per la piulada que has enviat urbi et orbi. En Terricabras, practicant de l’afirmació que la filosofia no és una doctrina sinó una activitat, va convidar-nos a treure’ns les orelleres i a practicar el pensament com a eina de defensa personal.

Sortint de la pandèmia, va subratllar que s’havia insistit molt a fer pastissos, aplaudir i fer exercici físic, però que no s’havia parlat gaire de coratge, fortalesa, acceptació o disciplina personal. A Pensar diferent (Comanegra) va escriure que “entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres –amb una llibreta al banc que encara aguanta– n’hi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, ofuscats amb si mateixos i els seus problemes ridículs”.

Recordo l’última conversa, la tardor passada, quan va acompanyar-nos a la celebració dels 10 anys del Comarques Gironines de l'ARA al Teatre Municipal de Girona. No va perdre l’ocasió de fer-me alguna crítica del diari. El contacte amb en Terri era tan estimulant i exigent que parlar amb ell t’obligava a abandonar la conversa amb pilot automàtic. 

Terricabras va tornar de Brussel·les i Estrasburg subratllant “un punt terrible: sembla que Europa només acceptés estats independents després d’una guerra”, però mantenia l’esperança que algun dia Catalunya s’enfilaria al tren de la independència, perquè “qui ja ha fet el canvi mental no anirà enrere”. I suggeria “paciència, coratge i bon humor”. Gràcies, professor.