Antoni M. Badia i Margarit: treball, tenacitat i compromís
Demà dissabte, 30 de maig, hauria fet cent anys el professor i lingüista Antoni M. Badia i Margarit, romanista de projecció internacional, professor de la Universitat de Barcelona i primer rector elegit democràticament, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i científic al servei de la llengua i la cultura.
En l’època en què vivim rarament la gent en general s’interessa per conèixer persones que, sense gaire soroll, basteixen l’estructura d’un país. Se’ls coneix en petits cercles, però no més enllà. Antoni M. Badia i Margarit va ser un dels savis que va traspassar tímidament la frontera de la societat lletrada. La seva projecció és tímida en el conjunt ampli de la societat catalana, però absoluta en els cercles de professionals de la llengua i la cultura catalanes. Gràcies en part a Badia, juntament amb filòlegs ubicats en universitats estrangeres com Coromines i Colón, la lingüística i la llengua catalana s’han situat al nivell de les altres llengües romàniques.
A Antoni M. Badia li devem moltes coses: li devem que fos un lingüista compromès amb la llengua i la cultura, que es prestés sempre a divulgar els seus coneixements, que fos un científic que associés de manera natural la recerca i la passió o que actués avant la lettre fent conèixer al món científic internacional els treballs sobre el català i la seva situació. En el discurs inaugural de la Universitat de Barcelona del curs 1976-1977 Badia es preguntava: “¿És possible una lingüística catalana que, tot i ser objectiva pels seus mètodes i pels seus resultats, manqui de connotacions afectives?” Ell mateix es responia: “Si no haguéssim fet ciència connotada, ens hauríem quedat simplement sense ciència”. Això ho deia en els anys de la dictadura.
Badia va ocupar càrrecs molt importants: va ser president de la Société de Linguistique Romane (1968-1971), president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1989-1995) i rector de la Universitat de Barcelona (1977-1985), el primer rector elegit democràticament després de la guerra civil. Va impulsar nombroses iniciatives acadèmiques i científiques, com l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o el Grup Català de Sociolingüística. Va ser reconegut acadèmicament i institucionalment: doctor honoris causa per deu universitats, sis catalanes i la resta estrangeres, entre elles la de la Sorbona de París. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1986 i amb la Medalla d’Or al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona el 1999. L’any 1996 va rebre el Premi de la Fundació Catalana de la Recerca i el 2003 va ser reconegut amb el XXXV Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I encara el 2012 va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
S’ho havia guanyat a pols. Pocs professors universitaris –per no dir pràcticament cap i menys encara de la seva època– havien produït tants treballs, obert tantes iniciatives, tocat tantes temàtiques, participat en tants congressos i publicat en tantes revistes internacionals.
Per tot el que hem dit sembla que la trajectòria acadèmica i professional de Badia havia estat un camí fàcil. No ho va ser en absolut, primerament per l’època en què va fer tant els seus estudis de batxillerat, que va acabar l’any 1938 en plena guerra civil, com els superiors, en una Universitat de Barcelona “addicta al règim” i òrfena de talent. Va estudiar Filologia Romànica i sempre es va sentir feble quant als coneixements adquirits. Sortosament va poder completar la seva formació als Estudis Universitaris Catalans, creats el 1903 i represos clandestinament el 1942, amb professors com Ramon Aramon i Serra, Miquel Coll i Alentorn i Jordi Rubió i Balaguer. En segon lloc, va haver d’aguantar la contradicció que li suposava deixar-se orientar pel filòleg i fonetista Pere Barnils, franquista declarat i científic d’idees excèntriques, i mantenir les seves conviccions catalanistes. Gràcies a Barnils, però, va poder fer el doctorat a Madrid amb Dámaso Alonso i convertir-se en professor universitari, i va tenir també accés a ajuts per realitzar els primers viatges de formació a l’estranger, principalment a Zuric, on va contactar amb els romanistes suïssos i alemanys. La contradicció o l’exili, que va ser l'opció de Coromines: aquesta era la qüestió.
El país li ha d’agrair que es quedés i que amb les seves contribucions fes present la recerca en llengua catalana en el conjunt de les llengües romàniques. Va ser en part gràcies al caràcter actiu de Badia que es va organitzar a Barcelona, sota la presidència de Barnils, el Setè Congrés Internacional de Lingüística Romànica el 1953, on el català, en plena dictadura, va ser acceptat –no sense tensions– com a llengua vehicular. Aquesta fita va iniciar el prestigi internacional de Badia i el va fer entrar en un cercle científic del qual ja no es desprendrà: la “gran família dels romanistes” com es denominaven a si mateixos. Badia va ser un romanista europeu reconegut arreu.
Però al costat de la seva projecció, el mestratge que va exercir com a professor a la Universitat de Barcelona va deixar deixebles incondicionals, deixebles que ens l’hem estimat de de debò, perquè va aconseguir transmetre’ns el sentit de la responsabilitat, la inquietud per la innovació permanent, el deure d’aportar al país tot el coneixement adquirit i el desig de projectar aquest país i aquesta ciència al més alt nivell possible. Això devem els deixebles al Dr. Badia.
La Secció Filològica de l’Institut participa en la commemoració del Centenari Badia i Margarit amb una jornada científica que tindrà lloc el dia 25 de novembre, precedida el dia anterior per la inauguració d’una exposició d’objectes d’interès acadèmic que va llegar Badia i la presentació del llibre Manual of Catalan Linguistics editat per Joan Argenter i Jens Lüdke.
