La tercera Espanya
En el procés de dissolució progressiva de Ciutadans al qual estem assistint, podem contemplar com els seus integrants i promotors s’esbudellen entre ells. Això, més enllà de resultar un espectacle moderadament entretingut, té el seu interès perquè ens ofereix una visió privilegiada dels budells del darrer intent de donar forma política al vell mite de la tercera Espanya. El partit liberal que, segons ens deien, havia de portar reformes modernitzadores i fer de frontissa entre la dreta i l’esquerra ha acabat engolit, fonamentalment, per la dreta.
En tot aquest procés anem veient escenes habituals en partits en crisi: individus o petits grups que proven de salvar-se saltant abans d’hora del vaixell, i altres partits que remenen els saldos a veure què hi troben que es puga aprofitar. El sainet que va protagonitzar Toni Cantó en passar, en una setmana, de ser el líder de Ciutadans a les Corts Valencianes a incorporar-se a les llistes del PP a Madrid, per acabar dirigint una peculiar oficina de promoció de l’espanyol a la capital d’Espanya, és la versió més grotesca d’una història que s’ha anat repetint a altres nivells. No és, ni de bon tros, l’únic cas de trànsit cap al PP: n’hi ha molts més, com el de l’antic secretari d’organització de Ciutadans Fran Hervías, convertit en lampista del PP. De fet, el mateix Albert Rivera es troba ara molt a prop del nucli de Pablo Casado. Com sol passar, si anem més enllà dels casos més visibles i ens fixem en les terceres i quartes files, la política és encara més descarnada.
Tot aquest pas de Ciutadans cap al PP (i, en alguns casos, cap a Vox) no deixa de resultar paradoxal, sobretot si tenim en compte que Ciutadans, de fet, s’havia nodrit de moltes restes de saldo del PP, començant per l’expresident del govern de les Illes Balears Jose Ramón Bauzá, ara convertit en eurodiputat “liberal” i “moderat”. El camí, doncs, és d’anada i tornada. I agafarà a contrapeu els que en el seu moment van pensar que el declivi del PP era imparable, i que Ciutadans era el lloc on calia estar. Ara potser alguns especulen amb acabar a Vox.
Tot això, tanmateix, forma part de l’anecdotari més o menys obscè de la baixa política. Tot i que la microhistòria sovint és informativa, el que és substancial és el que en podem aprendre sobre la naturalesa de l’artefacte polític que era Ciutadans i sobre el suposat centre liberal espanyol. Ciutadans, és ben sabut, va néixer fonamentalment com un partit anticatalanista. No antiindependentista, perquè l’independentisme en el moment del seu naixement era residual, sinó contrari al catalanisme: s’articulava a partir de l’oposició a la normalització de la llengua catalana en àmbits com l’escola o els mitjans. Tot i que els anys del Procés els van donar l’oportunitat de capitalitzar l’oposició a l’independentisme, l’arrel és prèvia a l’evolució sobiranista. D’altra banda, tot i que en la seva expansió fora de Catalunya necessàriament hagués d’eixamplar la seva agenda, fins llavors monotemàtica, el seu origen com a partit anticatalanista va imprimir caràcter. I, de fet, no ha deixat de ser el principal eix d’actuació de Ciutadans: és, per damunt de tot, un partit espanyolista, molt radicalment espanyolista. Que s’oposa, per sistema, a qualsevol espai per a la pluralitat lingüística, cultural i nacional a l’Estat. Tant li fa que siga a Girona o a Alacant: per molt residual que siga la posició de la llengua, encara la volen enfonsar més.
El que s’ha fet evident és que tota la retòrica regeneracionista i modernitzadora, que potser algun sector dels que es van acostar a Ciutadans es va voler creure, era només un embolcall de conveniència. Perquè el tret fonamental del partit no ha deixat mai de ser l’espanyolisme radical. Aquest mercat, però, està molt saturat. Primer, pel PP, que, malgrat la profunda crisi causada per la corrupció massiva, ara rebrota gràcies a la seva estructura de partit consolidat i ben connectat als ressorts del poder. I segon, per Vox, que no té rival en la competició per la radicalitat espanyolista i que a més presenta una oferta molt més alineada amb l’esperit del temps.
La tercera Espanya, doncs, ha tornat a resultar un miratge. Perquè provar de situar-se al mig dels dos blocs en l’eix esquerra-dreta però superar la dreta en estridència espanyolista era una missió complicada. Perquè aquestes dues dimensions de la política, tot i que diferents, no estan totalment separades: en el procés de conformació d’ideologies a Espanya, han tendit a vincular-se al nacionalisme espanyol i la dreta. Per això hem vist tantes vegades com la metamorfosi d’antics intel·lectuals d’esquerres, i el seu viatge cap a la dreta, començava, sempre, per la radicalització espanyolista. I per això també, dins dels partits d’esquerres, els sectors més espanyolistes són també els més conservadors en molts altres temes. Potser no cal buscar més, i aquesta és l’autèntica tercera Espanya, encarnada pels sectors més espanyolistes i conservadors del PSOE i el seu entorn mediàtic i judicial.
