A la tercera, va la derrota?
La Llei de la Televisió Privada del 1988 va suposar una planificació del mitjà a Espanya fortament centralitzat a Madrid. Hi havia un parell d’obligacions per satisfer la perifèria, però es van deixar de complir aviat. El 2010 la Llei de la Comunicació Audiovisual substituïa la norma anterior, eliminava els requeriments de tenir centres de producció i desconnexions, consagrava la capitalitat de Madrid en aquest àmbit i de nou marginava la resta de pols de producció i, per descomptat, el català, el gallec o el basc. Els partits catalans que van avalar aquesta llei algun dia ens haurien d’explicar exactament quin va ser el retorn dels seus vots.
Ara el govern espanyol ha preparat la refosa de la Llei Audiovisual. Ho fa obligat per Europa, ja que ha de transposar una directiva de la UE. El termini màxim per fer-ho era el 19 de setembre, així que es va tard, en aquesta qüestió, sobretot tenint en compte la velocitat a què evoluciona el sector. El text de l’avantprojecte és, literalment, per posar-se les mans al cap. Torna a ser una llei recentralitzadora. No és que eviti, un cop més, garantir un mínim suport a l’audiovisual català o a les obres rodades, subtitulades o doblades en català. És que directament esgarrapa competències que fins ara corresponien a la Generalitat.
Aquesta llei garanteix que les plataformes hagin de fer una aportació a un fons de producció de l’audiovisual espanyol. Però no hi ha cap obligació de reservar un percentatge mínim -en funció del nombre de parlants- per al català (o les altres llengües dites cooficials). Un altre mecanisme pervers és el que força que les plataformes incloguin als seus catàlegs obres europees en alguna de les llengües de l’Estat, cosa que vol dir que posant només sèries i pel·lícules en espanyol ja hauran complert.
També hi ha algunes referències inquietants a les televisions autonòmiques. Tot i que no es concreta massa, la llei es reserva capacitat d’intervenció en assumptes delicats com el contracte programa, el mandat marc o els òrgans de governança. Fa tres anys, el PSC no es va atrevir a intervenir TV3 situant-la sota el paraigua del funest 155. Amb aquesta llei no li caldria aquesta mesura extrema. Podria pressionar la Corporació brandant alguns dels articles previstos. A menys, esclar, que l’avantprojecte de llei, quan arribi al seu tràmit parlamentari, pateixi modificacions severes. En les anteriors ocasions, els partits catalans no han demostrat excessiva perícia per fer valer la seva influència. Tant de bo aquesta tercera ocasió sigui l’excepció.