Tercer grau en temps de covid

Repetiria un a un els arguments d’un article anterior que vaig publicar aquest estiu, però el que més m’interessa destacar-ne és el títol: “Per què castigar més si es pot castigar menys”. Aquesta seria per a mi l’essència del canvi que necessita el nostre sistema de justícia penal; és a dir, si amb mesures menys punitives s’aconsegueixen els mateixos resultats o fins i tot millors, per què ens entestem en infligir més dolor?

Em sembla gairebé innecessari, però tornaré a insistir que el tercer grau és una forma de compliment prevista a la llei general penitenciària; no és un benefici, no és un escurçament de la pena, no és un regal, sinó una mesura més humana, més inclusiva i, per tant, més digna.

Les juntes de tractament, que són les encarregades d’avaluar la conducta dels interns, estan formades per psicòlegs, treballadors i educadors socials, juristes, metges i professors, és a dir, en essència, professionals de les ciències de la conducta que s’encarreguen d’estudiar i avaluar la situació de les persones internes. No són principalment juristes, doncs, perquè la seva funció no és jutjar, sinó que els correspon valorar el tractament dels interns, establir un diagnòstic i proposar les mesures necessàries per a la seva reinserció social.

En el cas dels presos del Procés (i fins i tot ometent-ne la possible condició de presos polítics), la valoració de les juntes de tractament no ofereix gaires dubtes. Tant pel seu comportament a la presó -especialment la col·laboració amb professionals del centre i interns i l’absència d’incompliments judicials o d’expedients disciplinaris- com perquè tenen una xarxa social i familiar adequada i integradora, per una possible vida laboral i especialment per la manca de risc. Un conjunt de condicions que fan que es consideri que s’ajusten àmpliament als requisits exigits per a una classificació en tercer grau. Què impedeix, doncs, que se’ls classifiqui així? Sembla que tan sols el fet que les condemnes són de llarga durada i que en conseqüència haurien de complir-ne una part important en règim obert. I?

En el seu moment el Tribunal Suprem no va imposar el 36.2 del Codi Penal, que obligaria un condemnat amb una pena superior a cinc anys a complir la meitat de la condemna abans d’accedir al tercer grau, de manera que l’argument que les penes són molt llargues és purament formal.

Aquests dies de confinament, de restriccions en la nostra llibertat ambulatòria i social, podem aproximar-nos una mica més a entendre què significa la privació de la llibertat. No fa falta que la presó sigui inhumana per apreciar-ne el sofriment, però és que a més amb la pandèmia s’ha agreujat l’aïllament i la vida a la presó encara és més dura.

Soc incapaç d’entendre aquells que reivindiquen una concepció kantiana del càstig, és a dir, que les penes s’han de complir íntegrament per tal d’assolir els fins de la justícia. Com també soc incapaç d’entendre una justícia que sembla ancorada al segle XIX. La pandèmia, d’alguna manera, ha avançat uns canvis que ja eren a l’avantsala i que han aparegut de manera accelerada, i la justícia no pot ser una excepció.

Començant pel fet que la imparteix un col·lectiu de jutges, homes i dones que majoritàriament pertanyen a estaments socials acomodats i de valors tradicionals. Persones que superen unes oposicions dures, però que en el fons no deixen d’entrar en un sistema de selecció que es continua centrant en exercicis acadèmics i memorístics, sense exigir altres requisits addicionals com la ponderació o la capacitat de raonament, l’equitat o la temperància.

Sempre m’ha sorprès que la Constitució defineixi els jutges com a persones “independents, inamovibles, responsables i sotmeses únicament a l’imperi de la llei”. Perquè més enllà de les clàssiques interpretacions doctrinals, en llenguatge col·loquial diríem que el pes recau en l’individualisme, la creença de la certesa de les decisions -sens dubte- i l’aïllament del món.

Com que sempre m’acostumo a equivocar, prefereixo no apuntar què farà el Tribunal Suprem amb el tercer grau, però tindria una oportunitat d’or per iniciar el canvi. Si accepta el compliment en règim obert per al cas dels presos independentistes, donaria a entendre que la justícia no viu aïllada del món i que els reptes de la pandèmia també han passat per casa seva. I així facilitaria una concepció del sistema penal i penitenciari menys punitiu i més integrador, on les presons fossin no només més obertes i transparents, sinó també més eficaces i restauradores.