Ara que els tancs russos combaten a Ucraïna per ordre d'un president autoritari, val la pena assenyalar que els ucraïnesos no són els únics que anhelen la democràcia. Els russos també han sortit al carrer –assumint un gran risc personal– per protestar contra l’indignant acte d’agressió perpetrat per Vladímir Putin. Però lliuren una batalla molt dura en un país que mai ha tingut l'oportunitat de convertir-se en una democràcia.
Quan es va presentar aquesta oportunitat, qui la va arruïnar no va ser Putin ni el seu entorn cleptocràtic, sinó Occident. Després de la caiguda de la Unió Soviètica fa trenta anys, els assessors econòmics nord-americans van convèncer els dirigents russos que s’havien de centrar en les reformes econòmiques i relegar la democràcia a un segon pla, on Putin la podrà liquidar definitivament quan arribi el moment.
Aquest fet històric no és trivial. Si Rússia s'hagués convertit en una democràcia, no hi hauria hagut cap necessitat de parlar de l'OTAN ni de la seva expansió cap a l'est, no s’hauria envaït Ucraïna ni es debatria si Occident hauria de ser més respectuós amb la civilització russa. (Com a alemanya que soc, rebutjo amb horror aquesta última proposta, que ens porta records inconfusibles de Hitler i el seu autoproclamat lideratge sobre una “civilització”).
Recapitulem la seqüència dels esdeveniments. El novembre del 1991, el Soviet Suprem (Parlament) de Rússia va concedir a Borís Ieltsin, aleshores president rus, poders extraordinaris i un mandat de 13 mesos per posar en marxa les reformes. Poc després, el desembre del 1991, la Unió Soviètica va ser dissolta oficialment pels Acords de Belaveja, que van crear la Comunitat d'Estats Independents. Rússia, Bielorússia i Ucraïna van declarar que es respectarien mútuament la independència.
Envoltat d'un petit grup de reformistes russos i assessors occidentals, Ieltsin va aprofitar aquest moment històric irrepetible per llançar un programa de “teràpia econòmica de xoc” sense precedents. Es van liberalitzar els preus, es van obrir les fronteres i es va posar en marxa una ràpida privatització, tot per decret presidencial. Ningú del cercle de Ieltsin es va molestar en preguntar si això era el que volien els ciutadans russos. I ningú es va aturar a pensar que potser als russos els agradaria tenir abans l'oportunitat d’establir un fonament constitucional sòlid per al seu país, o expressar mitjançant unes eleccions les seves preferències en matèria de govern.
Els reformistes i els seus assessors occidentals van decidir taxativament –i després van insistir– que les reformes del mercat havien de precedir les constitucionals. Les subtilitats democràtiques endarreririen o fins i tot perjudicarien el disseny de les polítiques econòmiques. Només si s’actuava de pressa –tallant amb el passat amb un cop de destral– s’encarrilaria Rússia cap al camí de la prosperitat econòmica i es mantindrien els comunistes fora del poder per sempre més. Un cop aplicades les reformes radicals del mercat, el poble rus veuria uns beneficis tangibles i s'enamoraria automàticament de la democràcia.
Però no va anar així. La presidència de Ieltsin va ser un desastre sense pal·liatius: des del punt de vista econòmic, social, jurídic i polític. Va quedar clar que era impossible reformar en només 13 mesos una economia de planificació centralitzada com la soviètica. Amb la liberalització dels preus i del comerç no n’hi va haver prou per crear mercats. Haurien fet falta unes institucions jurídiques, però no hi havia temps per crear-les. Sí, l’escassetat extrema de béns va desaparèixer i per tot arreu van sorgir mercats ambulants, però això està a anys llum de promoure el tipus de mercat que cal per facilitar la distribució de recursos que necessiten les empreses i les famílies.
A més, la teràpia de xoc va desencadenar una sèrie de trasbalsos socials i econòmics tan greus i sobtats que l’opinió pública es va girar en contra de les reformes i els reformistes. El Soviet Suprem es va negar a prorrogar els poders extraordinaris de Ieltsin, i el que va venir després va preparar el terreny per a la pujada del presidencialisme autoritari a Rússia.
Ieltsin i els seus aliats es van negar a deixar el càrrec. Van declarar il·legítima la Constitució russa del 1977, i Ieltsin va procedir a assumir el poder unilateralment, alhora que convocava un referèndum per legitimar aquesta decisió. Però el Tribunal Constitucional i el Parlament es van negar a cedir i com a resultat va esclatar una profunda crisi política. Al final, l'enfrontament es va acabar en sec l'octubre del 1993, quan Ieltsin va enviar els tancs a dissoldre el Parlament rus, amb un balanç de 147 morts.
No hi ha dubte que molts membres del Parlament eren opositors a Ieltsin i al seu equip, i potser volien retrocedir en el temps. Però va ser Ieltsin qui va establir un nou precedent, força perillós, sobre la resolució de les disputes relacionades amb el futur del país. Els tancs, i no els vots, prendrien les decisions. I Ieltsin i el seu equip no es van aturar aquí. També van imposar una Constitució que consagrava un president amb grans poders per governar per decret i amb capacitat de veto, però sense un sistema seriós de controls i equilibris.
Encara recordo la reveladora conversa que vaig mantenir en aquella època, quan estudiava les reformes de Rússia, amb Dmitri Vasíliev, membre destacat de l'equip de privatitzacions de Ieltsin. Quan li vaig assenyalar les deficiències de l'esborrany de la Constitució, es va limitar a dir que ja ho arreglarien si pujava al poder algú que no fos l’adequat. No ho van arreglar, esclar, ni ho haurien pogut arreglar. L’afirmació de Vasíliev resumeix a la perfecció el que pensaven els reformadors econòmics de la democràcia constitucional.
El desembre del 1993 es va aprovar la nova Constitució mitjançant un referèndum, que va tenir lloc juntament amb les eleccions al nou Parlament. Els candidats de Ieltsin van patir una derrota aclaparadora, però, gràcies als nous poders constitucionals, les reformes econòmiques van tirar endavant. Ieltsin va ser aleshores “reelegit” el 1996 a través d'un procés manipulat, planificat a Davos i orquestrat pels oligarques russos de nou encuny. Al cap de tres anys Ieltsin va nomenar Putin primer ministre i el va ungir com a successor seu.
La democratització de Rússia potser ha sigut sempre una possibilitat remota, donada la història del país, sempre sota un poder centralitzat. De tota manera, hauria valgut la pena intentar-ho. El desencert de prioritzar els objectius econòmics per sobre dels processos democràtics és un exemple a tenir en compte molt més enllà de Rússia. Occident, quan va optar pel capitalisme per sobre de la democràcia com a fonament del món posterior a la Guerra Freda, va posar en perill l'estabilitat, la prosperitat i –com tornem a veure ara a Ucraïna– la pau i la democràcia, i no només a l'Europa de l'Est.
Copyright Project Syndicate
