Teoria i pràctica contra la desigualtat

L’economista francès Thomas Piketty acaba de publicar la traducció anglesa del seu Le Capital au XXIe siècle. L’obra estudia la desigualtat econòmica en la història, especialment la contemporània i del segle XX, i ofereix receptes i solucions per limitar els efectes de la desigualtat en les economies desenvolupades. L’estudi de Piketty ha rebut, doncs, grans elogis d’economistes neokeynesians, progressistes, i l’esquerra en general d’arreu. Això ha estat especialment cert als Estats Units, on l’obra està rebent una atenció privilegiada de l’esquerra americana. Forma part d’un element més en les lluites contra la desigualtat que s’estan lliurant tant a nivell polític i acadèmic com en l’activisme de grups i organitzacions molt diversos.

Diumenge el diari ARA publicava una entrevista al mateix Piketty i sengles articles dels columnistes del New York Times Paul Krugman i David Brooks, que reaccionaven positivament i negativament a les seves tesis. El debat és molt viu als Estats Units, com també hauria de ser-ho a Catalunya. No debades, el periodista Ryan Cooper ha assenyalat al setmanari The Week que l’obra de Piketty posa les bases per al renaixement del socialisme americà. La resposta: Tim Shenk, doctorand en història a la Universitat de Colúmbia, ha publicat recentment un llarg article al setmanari The Nation en el qual ressenya el llibre de Piketty, alhora que descriu el ressorgiment intel·lectual del marxisme als Estats Units. Dos dies després de la publicació de l’article, Ross Douthat, columnista estrella al New York Times, escrivia sobre l’article de Shenk. ¿La interpretació del llibre ja és més important que el llibre? Shenk pertany als Millennial Marxists, joves professionals i intel·lectuals formats en un marxisme heterodox i crític. Volen avançar una agenda política progressista i igualitària. S’agrupen al voltant de la revista radical i socialista Jacobin. L’article de Shenk no solament lliga de manera essencial les tesis de Piketty a aquest nou marxisme americà, sinó que evoca el que s’està convertint en l’element d’origen i justificador de tota lluita contra la desigualtat: Occupy Wall Street.

Shenk ha de reconèixer que els joves marxistes americans van ser els primers a criticar Occupy Wall Street i els darrers a unir-s’hi, un cop el seu èxit i abast ja eren evidents. Després que Zuccotti Park fos desocupat el 15 de novembre del 2011, els joves intel·lectuals marxistes van començar la llarga marxa d’apropiació. David Marcus, també doctorand en història a la Universitat de Colúmbia, va publicar la peculiar interpretació marxista d’Occupy Wall Street a la revista Dissent la tardor del 2012. En línies generals, reconeixia la gran força espontània i anarquista de l’organització local i horitzontal del moviment Occupy, però acabava advocant per una certa estructuració vertical, tradicional, tot obviant paradoxalment els precedents històrics, teòrics i pràctics, que entroncaven amb Occupy Wall Street.

Per molt que els Millennial Marxists vulguin presentar-se com una heterodòxia crítica al mateix marxisme, hi comparteixen uns punts irrenunciables. Aquests nous marxistes parteixen d’un substrat altament intel·lectualitzat, són poc o gens propensos a l’acció i l’activisme, proposen receptes de més o menys autoritarisme o estatisme, i compten amb diversos graus d’acceptació del règim polític vigent. En el fons, una gran part d’aquests joves marxistes procedeixen del desencant de l’administració Obama i la lentitud o absència de les reformes promeses. En molts casos, l’anàlisi marxista els ha permès de reconduir la teoria i pràctica política, més la teoria que la pràctica.

Quin és, doncs, l’autèntic espectre de l’esquerra americana plenament expressat a Occupy Wall Street? Com ja he dit en alguna altra ocasió al diari ARA, això pertany a un ampli i indefinit grup de gent que no respecten cànons ideològics i que advoquen per un heterodox radicalisme democràtic, legal i econòmic basat en el pragmatisme, els interessos i opcions múltiples. És a dir, el fenomen Occupy pertany a una estranya combinació d’anarquistes clàssics amb anarquistes no tan clàssics, i anarquitzants diversos. De llibertaris, llibertarians i espontanis passavolants, vaja. Dues obres cabdals desfan els castells teòrics i apropiacions impròpies dels Millennial Marxists. D’una banda, l’obra Translating anarchy: the anarchism of Occupy Wall Street, de Mark Bray, amic i doctorand en història a la Universitat Rutgers -la cosa va d’historiadors-. De l’altra, Thank you, anarchy: notes from the Occupy Apocalypse, de Nathan Schneider, escriptor i periodista independent. Aquesta és l’autèntica teoria i pràctica d’Occupy Wall Street.

L’obra de Thomas Piketty no és marxista per definició i, tanmateix, els joves marxistes americans se l’han volgut fer seva pocs dies després de la publicació. Occupy Wall Street tampoc va ser marxista per definició, i els marxistes l’han volgut interpretar i apropiar-se-la a la seva manera. Amb la seva importància i capacitat intel·lectual, els Millenial Marxists poden convertir-se en els futurs pensadors i líders del progressisme americà, i, per extensió, del Partit Demòcrata. Aquí rau la seva autèntica força, futura.