L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen. Tant els qui donen suport a Israel, per la raó que sigui, com els qui se senten propers als palestins poden esgrimir arguments coherents. Potser fal·laços, però coherents.
Ara imaginin-se un horror sumit en el caos. És a dir, incomprensible. Un horror tan polièdric que cap de les forces que el causen (unes forces que ningú no és capaç de definir i comptabilitzar amb una mínima precisió) és capaç de fer res per aturar-lo. Un horror tan difós que no arriba ni a interessar-nos.
Aquest horror existeix. Fa 30 anys que devasta Goma, una ciutat situada a l'est del Congo, al costat de la frontera amb Ruanda. Si la República Democràtica del Congo sobreviu en una situació calamitosa, amb 3,9 milions de nens i dones desnodrits, 6,4 milions de refugiats i més de 20 milions de persones passant gana de forma habitual (són dades de les Nacions Unides), Goma, on la guerra es pren respirs però mai cessa, constitueix l'autèntic “cor de la tenebra”: el títol de la novel·la de Joseph Conrad resulta absolutament exacte.
Vaig conèixer Goma a principis de juny de 1994, quan encara era una ciutat habitable. Hi havia fins i tot un allotjament decent, l'Hotel des Masques, la clientela tradicional del qual es componia de traficants de diamants, cacics regionals i turistes aventurers: a poca distància de l'hotel començava el parc Virunga, el més cèlebre hàbitat de goril·les.
La clientela va canviar de forma sobtada. Allà ens hostatjàvem llavors els periodistes que informàvem sobre el genocidi que es desenvolupava a pocs quilòmetres, a Ruanda. Els hutus exterminaven els tutsis, per dir-ho de forma simplificada: eren ètnies artificials, establertes durant la dominació colonial belga. Passàvem cada dia la frontera, a canvi d'un petit suborn, per veure coses que hauríem preferit no veure mai.
El propietari de l'hotel es deia Albert Prigogine i era fill de belga i congolesa tutsi. Estimava la pau i la natura. Patia pel que passava a Ruanda i s'esforçava a preservar el Virunga. Solia passar les tardes assegut a la veranda del seu hotel. De vegades xerrava amb els periodistes.
Dos mesos més tard, a l'agost, l'horror de Ruanda va vessar cap a Goma. El Front Patriòtic Ruandès, un exèrcit format per tutsis que portaven anys exiliats a Uganda, va vèncer les forces genocides hutus. I els responsables del genocidi van fugir a l'altra banda de la frontera, cap a Goma, emportant-se milions de persones a les quals havien convençut que el Front Patriòtic planejava al seu torn un genocidi.
Van sorgir gegantins camps de refugiats que continuen existint avui. Una epidèmia de còlera es va acarnissar amb aquesta gent famèlica. Els dirigents hutus a l'exili congolès es van rearmar i van llançar incursions contra territori ruandès i contra els banyamulengues, els tutsis de l'est del Congo. El Front Patriòtic va travessar la frontera per combatre aquests dirigents hutus. I va entrar en joc la verinosa política congolesa.
Al llarg dels anys, líders opositors al govern del Congo s'han recolzat en els ruandesos per assolir el poder a Kinshasa, i després s'han convertit en dictadors, la qual cosa ha fet que nous líders tornin a recolzar-se en Ruanda per enderrocar-los: aquesta és la descripció simplificada del mecanisme de la guerra perpètua, atiada addicionalment pels mercenaris d'empreses occidentals que comercien il·legalment amb el coltan, un mineral que conté tantalita, usada per fabricar condensadors en equips electrònics.
Per si no n'hi hagués prou, Goma va ser arrasada el gener de 2002 per l'erupció del volcà Nyiragongo. Va quedar coberta per dos metres de lava. I tot i així va renéixer. Sota l'horror de sempre, esclar: la por, la fam, uns nivells de violència sexual gairebé inconcebibles.
Del vell Hotel des Masques no en van quedar ni els fonaments. Al solar que ocupava es va aixecar un hospital de campanya. El 13 de març de 2008, Albert Prigogine va ser tirotejat per sicaris, pagats possiblement per un empresari rival. Va ser traslladat agonitzant a l'hospital de campanya. Va morir, per tant, sobre el terreny del que va ser el seu hotel.
Una dada sarcàstica. Albert Prigogine era nebot d'Ilya Prigogine, un físic originari de Moscou i refugiat a Bèlgica que el 1977 havia rebut el premi Nobel pels seus descobriments en el terreny de la termodinàmica. El treball pel qual va ser premiat sol anomenar-se Teoria del Caos.
