Episodis de tornada de vacances. Són les vuit del matí i dos nois i jo ens disposem a començar la jornada laboral. Mentre entro al diari, veig com s’acomiaden i marxen en direccions diferents, tots dos empenyent un carro de súper. Alts, forts, sans. Formen part del nombrós contingent de subsaharians que, a tota hora i a tot arreu, ronden pels carrers d’aquest país, a veure què hi troben. Amb la quantitat de mà d’obra que fa falta, com és possible que tot el que puguin trobar joves amb ganes de guanyar una vida millor sigui el carro de la ferralla o el top manta? Què falla aquí? Per què no es troben l’oferta i la demanda? És culpa de la burocràcia dels papers, de la inutilitat dels circuits d’informació, de la temptació mandrosa de tots plegats de fer veure que aquests nois són invisibles?
Urgència mèdica. Un familiar ingressa inesperadament en un dels hospitals de primer nivell d’aquest país i en menys de 24 hores és diagnosticat amb precisió i passat pel quiròfan. La cirurgia ha estat impecable i el tracte de tot el personal ha estat empàtic i eficient, tant per a ell com per als que esperen a l’altra banda del taulell de recepció. Això sí, no li han pogut donar una habitació a planta perquè no n’hi cap de disponible, de manera que s’ha passat quatre dies entre cortines i biombos, i amb una hora de visita per dues persones en una cadira de plàstic. No passa res: el que era més important, la cosa per la qual mig món sospira per venir a viure aquí, ha anat molt bé. Però fem curt. En massa aspectes de la nostra vida col·lectiva, el país fa curt.
