Tensió sexual a TV3

Ha tornat Cites a TV3, la sèrie que juga a proporcionar a l’espectador escenes de tensió sexual que li facin reviure les pròpies. La nova etapa de Cites no és pretensiosa i dóna el que promet: comedieta romàntica per entretenir l’audiència. Es tracta d’un gènere que funciona a partir de la capacitat que té l’espectador per projectar-se en les històries o, com a mínim, prendre-hi partit. La trama permet posar en pràctica un dels grans esports nacionals de l’àmbit de la tafaneria: augurar el futur que tindran les parelles. Si bé la primera temporada, influïda pel format britànic de Dates, s’ajustava de manera molt estricta a un punt de partida concret (la trobada inicial després de contactar a través d’internet), en aquesta segona temporada han decidit carregar les tintes en les relacions sentimentals, els conflictes i les gimcanes emocionals que comporten. Pel que hem vist en el primer capítol, hem passat a unes trobades més lluminoses, més espontànies i amb més sentit de l’humor, i ens allunyem d’aquelles cites amb nocturnitat i traïdoria. I el fil argumental de les parelles té més recorregut. La del Martín (quin paràs) i la Blanca (tan bleda com sempre) s’endevina complicada. La del Marcel i la Sara (els follamics), molt divertida. Part de l’èxit de Cites dependrà de l’habilitat de no ser previsibles.

Cites, a nivell de realització, il·luminació i ambientació, manté una factura visual molt acurada. El que veus és bonic, aspiracional. I en el treball interpretatiu es fa evident una direcció d’actors i un exercici previ de confiança mútua entre parelles que va més enllà de les presses a què sovint obliguen les ficcions televisives. Es nota, sobretot, en els silencis. Com a mínim, en aquest primer episodi no hi ha la inèrcia de convertir cada pla i contraplà en una rèplica de guió (un llenguatge televisiu molt cultivat en els culebrons i que s’ha estès a la televisió com el cargol poma al Delta). A Cites s’està pendent de tot el que no es verbalitza: gestos, somriures, esperes tenses, expressions facials que delaten estats d’ànim. Cites és una amalgama de televisió cuidada i procediment teatral. Això pot provocar una certa artificialitat en algunes escenes. Artificialitat, però, que també va molt lligada a la comedieta romàntica. Però si funciona (com passa majoritàriament), crea una intensitat dramàtica i una tensió emocional que connecta ràpidament amb l’espectador. Segur que si poséssim una càmera oculta a les pantalles de televisió enfocades cap al sofà, descobriríem bona part de l’audiència mirant Cites amb un somriure.