El producte més robat ja no és l’alcohol, és l’oli. Que és part de la nostra dieta, com el pa i com el vi. Res en sabem, en realitat, de l’oli, perquè no estem acostumats a fer tastos, com els andalusos, que sí que n’estan. Anem als restaurants, i, suquem pa en un oli de Jaén (meravellós, esclar). Hi ha restaurants on ens deixen sucar al nostre.
Tenim el poder de comprar, si volem, oli de casa, no pas per res. Perquè és boníssim i és únic. Tant, que l’envien a Itàlia a fer veure que és italià. Podem no fer-ho. Podem no comprar fruita de temporada i de mercat. Llavors, podem quedar-nos uns plàtans verds, verds com una mala cosa, que estaran verds demà, demà passat i l’altre... Fins al dia deu, que es tornaran marrons de cop i de manera irreversible. Estaran —macats— per llençar.
La feina d’anar a comprar, a transaccionar, no sembla important, perquè fins fa poc ha semblat masclista. La pena és aquesta. Com que era feina d’intendència l’hem abandonat. I no ho hauríem hagut de fer.
Tenim el poder de comprar bé, però això és una feina, de la mateixa manera que és una feina comprovar si la verdura de la botiga és bona o és ulcerosa. Comprem bitllets per anar a països remots, i no tolerem que ens cobrin 600 euros per un viatge a París, perquè no volem ser estafats. Mirem, remenem, comprovem com és l’apartament, l’hotel i el restaurant on anirem (i on deixem el nostre número de compte). I no hem de fer el mateix amb el menjar? Per quina raó amb el menjar no ens hi mirem?
