Es pot detectar, sempre, sempre, sense cap error, si qui tens al davant té o no té llar. Dic llar i no casa, perquè vull dir tenir un lloc “per sempre”, un lloc que ja està pagat o que mai costarà de pagar. Un lloc del qual no hauràs de marxar si no vols. Qui no té o no ha tingut sempre “llar” és qui detecta si els altres en tenen. El patiment lleu, però constant, de –i l’expressió ve d’aquí– no tenir on caure mort, no et deixa mai i es transmet als fills, sense voler.
Els que tenen llar solen tenir més interès per les plantes i fins i tot per les flors.
Des d’un estat irònic, tenen interès en celebrar les festes lligades a les estacions i el pas del temps. Ara compren castanyes, fan crema de carbassa, els farà gràcia comprar pa de Sant Jordi, quatre panellets o botifarra d’ou per Quaresma. Tenir llar et fa estar “més arrelat”.
Els interessa més la cuina.
Parlen, sense voler, de costums familiars creats. “Els dissabtes a la nit mirem una sèrie amb la manta”. Tenen una manta de mirar sèries. Els altres no vol dir que no en tinguin. Si en tenen no la tenen “tant”. Perquè si es tapen amb la manta, es tapen molt més a mitges. Estan alerta, vigilant, sense descansar mai.
Compren vi a l’avançada i tenen interès a tenir un rebost.
Són més endreçats amb la nevera. Expliquen petits costums, divertits, com ara posar les cerveses ben alineades amb l’etiqueta cap a fora, com a peculiaritats de la personalitat. No calculen, esclar, que aquesta personalitat és fruit justament de tenir llar.
Tenen més sentit de l’humor. Situacions que exasperarien a altres (la negligència d’un botiguer, d’un lampista) els fan riure i les expliquen. Són molt bons amics, per aquest motiu.
Solen tenir més cura, sense ser-ne conscients, dels amics i familiars. Els conviden, els truquen. No els escatimen els elogis.
Tenen carro d’anar a comprar i miren les ofertes.
Són més ordenats.
Riuen moltes més vegades que els altres, al llarg del dia.
Són més propensos a tenir –i estimar– animals domèstics.
