Quan jo era estudiant, en aquella època de típex i guixos, que es veu que era tan tremenda, on el suspens es remarcava en frustrant color vermell, els adults deien que això de recuperar en un estiu el que no havies fet durant el curs, al setembre, era tractar-nos amb cotó fluix. Que en tres mesos, per molt professor particular que tinguessis, per molts treballs que et manessin (llavors te’ls manaven, perquè eren uns fatxes) i per molt més fàcil que fos l’examen, no es podia fer el que no s’havia fet durant un any. Era tradicional que l’estudiant suspès no anés de vacances amb la família, que li ho retreia, i es passés l’estiu sense piscina, amics i poble.
Sempre es poden millorar les coses per evitar aquest terrorífic dolor, malestar, drama de lesa humanitat. I fa un temps que ja ho hem fet. Ja no hi ha recuperació al setembre. Els pobres suspesos d’avui tenen dret a passar un estiu familiar. Però, esclar, què fem amb ells? Calma, comunitat educativa. La solució és tan genial com pràctica. L’alumne que suspèn l’examen final, una setmana després del fatídic “no assolit” ja pot fer l’examen de recuperació. En una setmaneta ho arreglem. Ja ens va dir Míster Wonderful que la paraula impossible (i la paraula suspès) no existeix al nostre vocabulari.
Però, esclar, pot passar que algun alumne, fins i tot després d’estudiar i esforçar-se durant una setmana, no aconsegueixi l’aprovat. Això és un drama. Pot generar frustració, dolor, tristesa. I és per això que proposo als nostres governants (la tendència és mundial, pel que sembla) que a aquests pobres no assolits, els ofereixin una tercera recuperació. Aquesta seria amb un sistema similar al Rasca-Rasca. Si rasques tres caselles, et surt l’aprovat.
