Tendències de consum cultural
A poc a poc la crisi econòmica esdevé paradigma de la normalitat. En poc més de dos anys ens hem acostumat a utilitzar de manera quotidiana conceptes que, al llarg d'un decenni sencer, tenien una clara connotació conjuntural: reduccions salarials, control de despeses, ajustaments financers, morositat, etc. Potser sortirem més forts de la crisi, o potser no en sortirem i ens hi quedarem com si fos una manera de viure.
El que és cert és que de diners n'hi ha i que la capacitat d'estalvi global del sistema no ha baixat. Coses psicològiques i ritmes propis de la constricció del consum. El món de l'espectacle, per exemple, ha incrementat les vendes de tiquets: hi ha més gent que va al teatre o a concerts musicals. Segurament filant prim observaríem canvis en el model de consum i una tendència creixent a assistir a propostes més comercials, més distretes, menys complicades. Això també ho tenen les crisis globals; una voluntat general de cercar moments d'oblit, petits paradisos que ens alliberin dels problemes quotidians. Es tracta d'un conflicte d'adaptació que afecta alguns sectors amb poc valor de substitució. La gent vol anar a veure alguns espectacles i importen poc el preu o la renda disponible, de la mateixa manera que quan la gent no els vol anar a veure ambdues variables es comporten de manera inversa.
Les tendències de consum es marquen de manera irreflexiva. A vegades de la mà de modes generals o d'impulsos estètics, a vegades són un reflex de la situació socioeconòmica, però un cop fixades costen molt de canviar.
Tot plegat podria relativitzar-se si el mapa dels continguts culturals que ens afecta i sobre el qual s'estableixen les pautes de consum dels catalans es decidís a Catalunya. Resulta, però, que som un país molt actiu en la producció cultural però amb una quota de mercat minoritària. És a dir, produïm molt però som escassament consumits pels catalans. La raó és senzilla: la gran autonomia conceptual de les productores de continguts culturals catalanes no està acompanyada de similar fortalesa econòmica. Això ens converteix en un país dependent de les ajudes públiques, les quals posen el seu accent en la producció deixant de banda una qüestió més complexa i costosa com és la distribució.
Aquesta debilitat del sistema cultural català només es pot corregir amb apostes estructurals a llarg termini, i per fer-les cal disposar de molta informació. La distribució, com bé saben les empreses catalanes que ho han intentat en el cinema, demanda grans inversions i pactes globals alhora que una extrema habilitat per minimitzar els errors, atès que una sola equivocació molt important pot ensorrar un projecte construït amb anys de paciència i treball.
L'esforç empresarial i una hàbil injecció de crèdits públics són imprescindibles per afrontar aquest problema, però tan decisiu com això és el fet de disposar d'una oficina d'informació i anàlisi de les indústries culturals.
En els darrers anys hem parlat repetidament del que convé al nostre sistema cultural i sempre surt una qüestió transcendental que no hauria de ser gens difícil d'assumir amb rapidesa i eficàcia: l'observatori de la cultura.
Saber què interessa als catalans, interpretar correctament els seus hàbits de consum, analitzar les dades d'assistència a tota mena d'activitats, conèixer amb detall el marc real de sostenibilitat de les empreses catalanes ens ajudaria a prendre decisions i orientaria el marc normatiu de les polítiques culturals de l'administració pública.
No poques vegades les xifres fredes o calentes, les estadístiques culturals o simplement les avaluacions de resultats s'han convertit en una eina per justificar a posteriori decisions preses a l'atzar. Sempre és una mala política, tot i que en temps de bonança sigui aparentment de més bon emprar. En moments de sequera econòmica i sobretot en moments de transformació cultural, la informació veraç esdevé un instrument insubstituïble per a la bona governança.
