Te'n rius de mi o t'enrius d'ell?

Sabem que la forma normativa és "Et rius de mi?" i també que la majoria de parlants, si més no en registre col·loquial, diem el que es pot escriure com "Te'n rius de mi?" o bé "T'enrius de mi?"

Per això en un diàleg espontani d'una novel·la, una entrevista o una sèrie de televisió ja són molts els que opten per la segona forma, però en general es decanten per evitar desafiar obertament la normativa escrivint l'inexistent verb enriure's , i s'estimen més escriure "Te'n rius de mi?", fent una trampeta que se la salta igualment però sense que es noti tant.

De la mateixa manera, no costa gaire trobar en algun mitjà escrit, sobretot en registres col·loquials, frases com ara "No se'n recorda que...", i són ben pocs els que gosen escriure "No s'enrecorda que..."

Però el cert és que les frases que resulten de la trampeta tampoc són normatives perquè el DIEC no admet que recordar-se'n i riure-se'n siguin verbs pronominals com anar-se'n.

I el pitjor és que la trampeta, en segons quins contextos sintàctics, no resulta tan inofensiva.

Fer la trampa equival a afirmar, contra la intuïció general, que és més genuí "No me'n puc recordar de res" i "Li agrada riure-se'n de mi" que no pas "No em puc enrecordar de res" i "Li agrada enriure's de mi".

La por al què diran, doncs, acaba en unes mitges tintes que no ajuden a fixar les formes que necessita el registre col·loquial per sonar natural i estar en condicions de competir, per exemple, amb el castellà als multicinemes.