Els temps són diners
El Banc d’Espanya va comunicar fa pocs dies que les renegociacions d’hipoteques al nostre país s’han disparat i han assolit màxims històrics. Més de 2.500 milions d’euros en mans de desenes de milers de famílies, que han acordat amb la seva entitat financera redefinir els termes en els quals es van endeutar per fer possible el seu habitatge de propietat.
El motiu és obvi: la pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu ha impactat de ple en l’Euríbor, doblant en alguns casos la quota mensual a pagar. Les hipoteques es revisen un cop l’any i, a mesura que els diferents venciments han anat arribant, molta gent ha hagut de seure amb l’entitat financera i dir: “No hi arribo”.
Per a molta gent, haver de reconèixer que no pot atendre els compromisos adquirits és un tràngol important i sovint porta associada una càrrega de culpabilitat. No hauria de ser així. A tothom li pot passar que, en un moment donat de la vida, les coses se li compliquin, i quan les famílies van planificar les seves finances no podien esperar que en només dotze mesos la quota de la hipoteca es doblés o es multipliqués de forma imprevista. Tota entitat financera prefereix una novació (canvi de les condicions de la hipoteca subscrivint-ne una de nova) que no un impagament. La morositat és el càncer dels bancs.
La solució que s’està aplicant és molt similar en tots els casos. O bé es pacta una carència temporal o bé es redefineix la durada de la vida de la hipoteca. En ambdós casos, a la pràctica, es tracta de reduir l’aportació mensual que els hipotecats poden assumir. “A veure, quant pot pagar cada mes”?, li preguntarà el banc. I ajustarà la variable temps perquè la quota resultant pugui continuar sent abonada.
En qualsevol dels casos, allargar la durada d’un deute, si bé permet alleugerir les càrregues presents, comporta que després dels anys hàgim pagat més interessos. Guanyar temps val diners.
Allargar crèdits és una solució financera, però no és una solució social, perquè societats permanentment hipotecades són societats amb poca capacitat d’emprendre, de moure’s, d’assumir riscos, de dirigir la vida professional cap a un altre vessant.