Les paraules de Donald Trump dient que vol convertir la franja de Gaza en una mena de Riviera Maya m’han fet entendre, a la fi, de qui parlem.
No és el mateix reconstruir una zona arrasada per la guerra (quin despropòsit, oi?) per als que hi vivien que reconstruir una zona arrasada per la guerra per als turistes i jubilats del món, a la recerca d’un Marina d’Or, d’un Las Vegas amb platgeta, sense cap vestigi del que hi havia allà, abans. Ni fauna autòctona, ni flora autòctona, ni monuments autòctons (si cal, reproduccions, que sempre ens agraden més), ni un estil d’habitatge autòcton basat en el sentit comú, ni, esclar, palestins autòctons. Un cop haguessin subministrat la mà d’obra (quin exquisit cinisme seria fer-los bastir noves cases allà on hi havia les seves) ja se’ls podria deportar, si no volien treballar. Veuríem si els topònims els mantindrien. Suposo que no, esclar. Costen de pronunciar i fan lleig. Al-Bayuk? Ai, uix. Segur que seria millor Nova Nova York o Illinois by the Sea.
De qui parlem? Trump és un d’aquells constructors dels anys vuitanta, porciolescos, que es van fer rics amb la febre del totxo, que tenien un mal gust estratosfèric i cap consciència de tenir-lo. Mentre n’hi havia que reconstruïen parets de pedra seca i no deixaven caure les masies i les barraques de camp, ells bastien murs (quina il·lusió els fan) imitant l’Alhambra de Granada. Aquella època (els més vells de la contrada se’n recordaran) en què als diaris hi havia anuncis de prostitució (la Senyora Rius, entre elles) i quan hi havia la fira Construmat, a Barcelona, algunes de les cases de barrets posaven la foto d’una dona sexi que duia un casc d’obra d’aquells de color groc, com a picada d’ullet als Donalds.
